Democràcies

“Argentina està sumida en la misèria, en el desastre i en la postració, i l’únic que tinc clar és que s’ha de treure a cops als qui l’han dut a aquesta situació, i que des de fa anys exploten la gent i viuen del clientelisme polític”. Paraules de la mediàtica Sor Lucia Caram justificant el seu vot a Javier Milei, nou president d’Argentina. Des de la distància, encara que ella resideixi a Catalunya, sorprenen. Una vegada digerides s’ha de reflexionar com una persona obertament progressista i crítica amb les injustícies que es perpetren impunement a un costat i altre de l’Atlàntic, es posiciona a favor d’un ultraliberal populista, antítesi dels seus postulats. La resposta és complicada. Proposo substituir Argentina per X. Amb adjectius diferents si es vol, però quants països estan malmetent el sistema democràtic, generant desigualtats cada vegada més grans? I No cal anar massa lluny. La deriva cap a l’autoritarisme del “menys imperfecte dels sistemes de govern” és evident. Els representants escollits lliurement -en teoria- per la ciutadania la representen cada vegada menys, i més a si mateixos. Partitocràcia, interessos creats, casta, club, nepotisme, prevaricació... apareixen associats al (des)govern de nacions i estats que havien fet de la democràcia la seva divisa. El garbuix sòcio-politico-econòmic en què xipolleja la democràcia ha gestat un monstre insaciable. Paradoxalment, per continuar funcionant necessita allò que menysprea sense límits ni miraments: la ciutadania. Fins quan el poble serà el depositari de la sobirania, continua depenent en darrera instància de nosaltres.