Luxe

Sovint associem el concepte de luxe al de productes molt cars, a l’abast de molt pocs. Productes que ajuden a marcar distàncies amb l’altre, sigui perquè tenen un alt cost de producció o perquè són béns escassos als quals no tothom té accés. Luxe. Què és luxe? Un vehicle d’alta gamma, tunejat fins a l’esperpent? Un vehicle d’aquells que fan girar el cap quan passen fent espetegar el motor al seu pas per l’avinguda Meritxell? Amb matrícula personalitzada? Amb colors llampants? D’aquells que no gosaries mai deixar fora del garatge, per por dels atacs de l’enveja més primària? Luxe: una casa gran, amb piscina i habitació pròpia pel gos o el gat. Amb dues plantes, o tres –posats a fer– ascensor a l’interior i decoració de revista. D’aquelles on sembla que no hi viu mai ningú. Potser és que no hi viuen, perquè viatgen molt. Arreu del món, en jet privat i limusina a la porta. Que no fan cues, que sempre tenen taula reservada als millors restaurants, amb els plats més selectes i les millors collites a la copa. Potser el veritable luxe no és més que tenir temps per fer el que t’agrada quan vols i poques preocupacions. Tenir cobertes les necessitats bàsiques sense haver-les de pensar. No haver de patir per la salut, ni per un plat a taula. Poder gaudir d’un son reparador i sobretot, estar ben envoltat. Al capdavall, el luxe no deixa de ser una convenció social basada en el que creiem que volen els altres, que deixa de tenir sentit quan, més enllà de les aparences, se centra en el que ens fa feliços a cadascun de nosaltres. Perquè si no ens fa –una mica més– feliços, per què el volem?