Promesa i compromís

Fa un parell de mesos, el novembre passat, Marina Garcés va publicar un nou assaig amb un títol que és prou suggerent, El temps de la promesa. Ja sé que no, però semblava com si se’ns adrecés directament a nosaltres, els andorrans, immersos en un període electoral que culminava el 17 de desembre, i per tant un temps ple de promeses que la classe política comunal (i nacional) adreçava als ciutadans per captar la seva atenció, i sobretot i a poder ser, el seu vot. Vistos els resultats i l’elevat percentatge d’abstenció, ben bé podríem dir que no ho van aconseguir, la qual cosa ens porta a la reflexió que potser els caldria una lectura de l’assaig de la filòsofa catalana per tal de tornar al concepte de promesa el seu significat real i deslliurar-lo de la fragilitat en què es troba, producte de tantes i tantes promeses que ens han ofert buides de contingut. Ja immersos en un nou any i un nou mandat, des de principis de mes hauria d’haver començat el temps del compromís, el de l’obligació a la promesa donada, en definitiva, el temps de començar a fer realitat allò que demanant la complicitat del ciutadà s’ha projectat cap al futur col·lectiu, la connexió entre el present i el futur. Perquè el més important que succeeix en l’acció de prometre no és la cosa (nou equipament, més subvencions, aparcaments, voreres netes...) que es promet, sinó el vincle que s’ha establert entre les dues parts, qui fa la promesa i a qui va dirigida. Garcés ho explica molt bé i a mi m’ha fet pensar en aquella expressió tan sagrada de la paraula donada que ens recorden els padrins quan agafaven un compromís.