Setze hores

Oh, bonica ciutat, Estrasburg. Durant un temps, fins al segle XIX, va tenir l’edifici més alt del món, el campanar de la catedral, que va superar el rècord de la piràmide de Kheops. Ara hi ha Europa, allà. El Tribunal Europeu de Drets Humans, entre altres venerables institucions. I és allà on, diu el Diari, s’ha decidit en última instància sobre el cas del conductor que va ser detingut per la policia en un control d’alcoholèmia i que no va sortir de les dependències policials fins al cap de setze hores, des de la mitjanit fins a les quatre de la tarda de l’endemà. Home, setze ja són hores, però si la intenció era la de garantir –com es diu, en un bonic circumloqui– que l’acusat pogués lliurar testimoni davant del jutge “en ple ús de totes les capacitats volitives i intel·lectuals”, hi va haver temps de sobres perquè es produís el miracle biològic de la desaparició de l’alcohol a la sang. Però ja se sap que el temps –i en un estat privat de llibertat, encara més– és relatiu. El que és més sorprenent del cas és la tenacitat de l’acusat, que ha reclamat els drets vulnerats a tots els tribunals possibles –Batllia, Tribunal de Corts i el Constitucional–, sense desanimar-se per anar topant de soca en soca, com la vaca cega, amb tot de resolucions contràries. La majoria de nosaltres, al primer revés judicial, hauríem llançat la tovallola i ens hauríem assegut a plorar en un racó, sense esma per protestar enlloc més. No sé si ara hi ha alguna possibilitat de recurs a una instància superior, que ara tindria abast global o universal, qui sap si galàctic. Ànims.