Pobre Sísif

El nostre és un món cada cop més polaritzat i superficial, on conviuen la globalització i la recerca de la diferenciació; la desinformació amb la intoxicació informativa; el soroll de les xarxes i la buidor de les ments. Ens empassem hores de tiktoks absolutament banals que -tanmateix- podrien acabar sent el punt de partida de converses apassionants; mentre piles de llibres altes com Babel, creixen sobre la tauleta de nit. Tot és massa ràpid, tot és immediat, i la lectura, com la reflexió, demana pausa, calma – i un cert esforç-. Convertim la nostra vida en un aparador fet d’instantànies preparades, de comentaris pretesament espontanis, i passem lliscant el dit sobre el drama dels altres, la tristesa, les grans i petites misèries que, al capdavall, conformen l’ànima humana. Però som impermeables. Ens fem impermeables. Als comentaris insubstancials, a les enveges, als estirabots, a les faltes d’ortografia. I els algoritmes juguen a ensenyar-nos el que creuen que volem veure, reduint encara més la capacitat de sorpresa, que fa unes setmanes reclamava l’Yvan Lara des d’aquestes pàgines. Perquè és així. Ja no hi ha espai per a la diversitat. Hem perdut la capacitat de sintonitzar el dial i només ens queda l’opció de reduir el volum d’unes veus que pretenen fer-se entendre per sobre les altres a base de crits. Inconnexes, inintel·ligibles, primitives. Però mentre ens afartem de ferralla i detritus, la nostra ànima es va esllanguint d’inanició. Perquè sabem que la vida és fora d’aquest forat, però no en som capaços de sortir. Com el pobre Sísif, atrapat en un bucle sense sentit.