Truqueu al 110!

Desesperació, angoixa, pena, tristor, incomprensió, por, molta por.

Aquest és l’estat d’ànim que tinc avui, ja que els propers dies el meu germà, amb una lesió cerebral,tornarà a casa seva.

Va tenir un ictus als 35 anys que li va provocar una lesió irreversible al cervellamb tots els agreujantsque això comporta:atacs epilèptics, afàsia, brots esquizofrènics...

Va estar ingressat en un centre especialitzat fora del país, ja que aquí a casa nostra no hi ha cap estructura adequada al seu estat mental. Després d’una estada llarga en aquesta clínica psiquiàtrica ens han comunicat que la seva patologia no correspon amb els criteris de la clínica.

Quina ha estat la nostra sorpresa quan se’ns ha comunicat que ha de deixar el centre de salut mental i ha de tornar a viure a casa seva sol (només amb ajuda d’una persona que vindrà dues hores diàries).

Aparentment, la salut mental de les persones d’Andorra no importa a ningú: ni als senyors professionals que van fer un informe que diu que el meu germà té un greu problema neurològic i psiquiàtric, ni als que han decidit deixar-lo a la seva sort. Tots aquests professionals, tant siguin metges, batlles com policies, no saben el greu problema que ens vindrà a sobre quan el meu germà amb un atac esquizofrènic em torni a agafar pel coll o torni a tirar la meva mare de 83 anysper les escales perquè vol les claus del cotxe o moto (ja va tenir un greu accident de cotxe estant malalt).

Tantes rotondes que fem, tantes carreteres ben arreglades, tantes parròquies ben engalanades, i ningú ningú està fent res ni per la salut i integritat del meu germà ni pels malalts mentals com ell.

Evidentment, m’he posat en contacte amb la policia i ni tan sols coneixien el problema, ja que la informació entre els organismes del país es queda al despatx dels que donen ordres, i no tenen ni constància ni consciència del risc que suposa el cas del meu germà per a ell mateix i per als altres.

Quina vergonya de país!