Per la cara

De tant en tant se m’encén la vena culer i entro en mode “rauxa”. Tot i tenir les expectatives més que rebaixades respecte al primer equip masculí de futbol de l’entitat, encara em pot la memòria, ningú és perfecte, no? El detonant del darrer atac és fàcilment identificable, si vostè pateix de la mateixa afecció. Va ser l’eliminació de la Copa del Rei en mans de l’Athleticde Bilbao, la nit del passat dimecres. No ho dic com a disculpa, però és el que hi ha: la trajectòria de la temporada i el joc de l’equip, afegits a la deriva de l’entitat, no són cap combinació engrescadora, ans al contrari. El que em va emprenyar, esportivament parlant –al cap i la fi, només és futbol, la cosa més important de les coses que no ho són– va serl’enèsima(no) reaccióde Xavi Hernández. Hem competit, estem jugant bé, projecte de futur. Una vegada val, dues passi, quan la cantarella es recita talment un mantra –dimecres passat– ja no cola ni amb vaselina. Ell, peça angular delcruiffismeelevat a l’enèsima potencia per Guardiola, s’ha vist superat pel repte, abraçant la complaença fàcil, el que ve a ser el mateix que donar per bona la mediocritat. Tot i ser l’estat en què transita el club salvant l’excel·lència de l’homònim femení i seccions com l’handbol, l’actitud de Xavi i per extensió dels jugadors –no tots, ben entès– no és acceptable. Per difícil que sigui la situació i fosc el futur del club, amb la conversió en societat anònima esportiva esperant a la cantonada, el conformisme i fiar-ho tot al resultat és l’antítesi del que Xavi i el Barça defensen amb la boca plena. La seva cara a les rodes de premsa ho diu tot.