Museu Nacional

Sorprèn que en un país petit com el nostre i, per tant, que hauria de tenir certa agilitat i facilitat a l’hora de decidir emprendre i executar projectes, hi hagi temes que s’arrosseguen eternament sense acabar de posar-hi la primera pedra, ja sigui perquè altres prioritats passen al davant, ja sigui per desídia i desinterès de qui governa o perquè senzillament no acaba havent-hi la comunió necessària entre les administracions implicades.

Un d’aquests temes és el del Museu Nacional que al llarg de la seva història, no el del museu, que encara no en té, d’història, perquè és un nonat, sinó des del primer dia que en sentim a parlar, ha passat per totes les etapes: del ferm interès amb projectes d’arquitectes de prestigi i tot a la desídia més absoluta; de disposar d’un cèntric terreny públic a passar-li al davant d’altres prioritats; de tenir una harmonia i consens entre administracions a replantejar-se de nou la idoneïtat del lloc per part d’una d’elles.

Que el país tingui un museu nacional hauria de ser una prioritat de qualsevol govern en l’àmbit cultural. Però sigui dit de pas, un equipament ben pensat en què el concepte de museu s’entengui en el sentit més ampli de la paraula i no encasellat en una paraula –la de museu– amb connotacions antigues i obsoletes. No parlem d’un simple contenidor de pedra. I deixeu-me afegir, no només hauria de ser una prioritat per al Govern, que evidentment ha de ser el principal impulsor i capdavanter del projecte, sinó que també haurien de sentir-se concernides la resta d’administracions.