Carnestoltes

Afarteu-vos de botifarra d’ou, llonza de porc i coca de llardons. Els dies de la disbauxa s’estenen com hauria d’haver fet aquesta neu que no acaba de cobrir les valls i que, com la història d’en Pere i el llop, ressona des de fa setmanes, dient que sí, que ara sí, que aquest cap de setmana nevarà. I si no va nevar ahir, de ben segur, avui dilluns, es deixarà caure. Balleu, canteu i alceu els clams contra aquest cel que ens bressola. Entre crits, rius de vi i rialles. Perquè són dies de Carnaval. De disbauxa, de transgredir els límits. De posar-se la carota del que som per amagar el que ens toca semblar en el nostre dia a dia. En això consisteix aquest gran ball de màscares. Com en la pel·lícula de Pollack, veient, entre la morbositat i l’angúnia, les misèries alienes i la desesperació de qui no té res a perdre. Mirant de trobar l’espai per fugir de les cotilles, del que està establert, de les expectatives d’una societat que canvia, que desdibuixa alguns límits i tanmateix, en crea de nous. Perquè aquesta no és una societat més lliure, ni més permissiva, ni més oberta. És més laxa, més superficial i més hipòcrita. Per això alcem la veu durant les festes del carnestoltes. Per dir-li al món que en som conscients. Que les nostres renúncies tenen els dies comptats, encara que sigui durant uns dies comptats, mentre obrim una petita vàlvula temporal per no perdre el cap. Dimecres, l’ordre regnarà de nou sobre les valls. Per reprendre el caminet de normalitat, de cendra i de contenció que marca la Quaresma i que guiarà les nostres passes fins a la primavera. L’etern cercle de la vida.