La feina callada

Rere els aplaudiments sempre hi havia l’Isidre. Rere les flors, rere els discursos i els personatges públics.

Sempre entre bambolines. Mirant que tot anés bé. Tocant les tecles necessàries, parlant amb qui sabia que en sabia, escrivint, organitzant, planificant, vigilant que no hi faltés mai ni un detall. Sumant. Discret. Incansable, i sempre amb un somriure.

Trepitjant la comarca. Recollint informació, tustant portes, obrint camins. A poc a poc. Amb estima i sense defallir.

Aquests dies els diaris ens parlen de la jubilació de l’Isidre Domenjó, tècnic de cultura durant 31 anys del Consell Comarcal de l’Alt Urgell.

Jo he estat una de les moltes persones que pot dir que ha tingut la sort de col·laborar amb ell. A la ràdio, a la televisió i sobretot, a la Fira del llibre d’Organyà.

La jubilació de l’Isidre és una d’aquelles notícies que ens saben més greu a la resta que al mateix interessat, que ja fa dies que pensa en nous projectes personals.

Tot i que els darrers mesos n’havíem parlat, arribat el moment sempre et deixa el regust d’una certa orfenesa.

Em consta que té ganes de començar nous camins, més tranquils i merescuts. Tanmateix, imagino que no el perdrem de vista. O és el que vull creure.

Encara que sigui per continuar fent moltes de les coses que feia fins ara. Però per gust i sense pressa.

Perquè l’Isidre sempre ha estat part de la cultura del Pirineu. Aquesta cultura feta de cura i estima per les petites coses. Per les paraules i les veus que no es poden perdre, i que l’Isidre amorosament ha anat recollint i ampliant amb una feina callada i preciosa. Gràcies per tant.