Còrtex prefrontal

Dijous passat es va produir un fenomen inusual a la nostra contrada. Inusual per poc freqüent, per inesperat, pel motiu i, donat aquest, inusual per l’èxit assolit. Que la dissertació d’una psiquiatra faci petita la sala del Prat del Roure d’Escaldes-Engordany –amb sis-centes persones assegudes i cent dempeus– és un fenomen i és inusual. Per iniciativa pública o privada, com era el cas, a Andorra el calendari anual de conferències i xerrades multitemàtiques –a agenda.ad em remeto– arriben a un nombrós públic; sempre tenint en compte al potencial nombre de persones que en un espai demogràfic com Andorra hi poden estar interessades. La generadora del fenomen que ha provocat aquestes ratlles és Marian Rojas Estapé, la capacitat de comunicació de la qual ha dut la seva especialitat, fins no fa tants anys fosca i feixuga, a límits insospitats. L’oratòria és un art; ser expert en una matèria, tenir-ne tots els coneixements del món no garanteixen, ni de bon tros, el do de la divulgació. La Dra. Rojas el té en grau superlatiu. Durant quasi dues hores va estar parlant de psiquiatria, de neurologia i de l’immens camp de treball que ha generat la neuropsiquiatria i els avenços que ha comportat tot plegat. No fa quatre dies cortisol o oxitocina eren paraules desconegudes per al gran públic que, fora de context, podrien passar per malsonants; Marian Rojas hi ha donat estatus de popularitat perquè sap explicar com ningú el que, quan, on i quant, de tot plegat. De segur hi haurà qui es quedarà en l’embolcall, amb la “persona vitamina”. Greu error deixar que el còrtex prefrontal els amargui la vida!