La neu

Tothom s’ha adonat que malauradament la neu es fa cada any més escassa a Andorra. Aquesta mancança ens recorda a la gent més emotiva i sentimental, on m’incloc, uns durs hiverns bucòlics, a vegades prou adversos, anys i panys, quan la neu representava i constituïa el sublim decorat romàntic idoni i imprescindible per a les èpoques nadalenques, amb el recolliment i recolzament essencial i solidari d’amics i familiars. Ja d’un temps ençà em van començar a sobtar, progressivament, uns àrids escenaris d’uns Nadals sense neu i amb les temperatures ambientals massa elevades per l’època, que amb una freqüència inusitada contrastaven dràsticament amb els dolços i agradables records de la meva infància a Engordany. Hi ha seriosos estudis molt inquietants que acrediten, a curt termini, uns nivells d’innivació cada cop més precaris als Pirineus. Podem afirmar, amb un criteri cartesià i endreçat, que la neu és el nostre propi or blanc, també que l’Andorra moderna es va forjar amb l’aportació d’uns aventurers que, arriscant-se, van conformar, crear i ajustar amb la neu una nova Andorra joiosa en ple desenvolupament econòmic, turístic i esportiu. El Consell General ho va copsar i va decretar alhora la neu com a patrimoni nacional. La neu atresora també un segon component paral·lel vital en forma d’enorme dipòsit d’aigua, ben repartit en el territori, per alimentar irrigant l’ecosistema i, al final de la primavera, garantir el cicle de la vida amb la seva aportació hidrològica necessària. Aquesta dualitat funcional impregna el concepte i/o paraula de la neu com un element màgic.