Guimerà-Papasseit

Ara que ja estem immersos en aquesta marató de presentació de novetats editorials que es disputaran les vendes d’aquest Sant Jordi (per cert, obro parèntesi fent especial menció a l’excel·lència exhibida dimecres pel duet Roser Porta – Teresa Colom en la presentació del darrer llibre d’aquesta, tanco parèntesi), va bé celebrar i donar valor a un any 2024 que commemora el centenari de la defunció de dos grans de les lletres catalanes, Àngel Guimerà i Joan Salvat-Papasseit. L’un, Guimerà, com a màxim exponent de la Renaixença que impregna quasi tot el segle XIX, amb una àmplia obra de la qual molt probablement ha quedat a l’ombra el seu poemari davant la magnificència d’obres de teatre com Mar i cel, Terra baixa o Maria Rosa, totes elles que perduren i es reinterpreten per actors diversos a les sales de teatre, traspassant fronteres. L’altre, Salvat-Papasseit, que malgrat la seva curta vida acaba reconegut amb el pas del temps com un dels màxims exponents del moviment d’avantguarda, que trenca amb el noucentisme de principis del segle XX gràcies al seu entusiasme i vitalisme com a senyes d’identitat i amb molts poemes que acaben sent musicats pels cantautors. Papasseit va entrar a la meva vida –com suposo que a la de molts altres– amb el Poema de la rosa als llavis, gràcies a aquell professor de literatura que no se n’estava d’anar-me recomanant lectures davant del meu interès per les lletres. Em va captivar i encara tinc a la lleixa del despatx aquella edició dels anys 80 a cura de Joaquim Molas i amb la il·lustració de Josep Guinovart a la portada que ha perdurat en el temps. Després va venir la resta del seu poemari. El que deia, un 2024 per assaborir.