Cossos estranys

Res millor que la ficció per pouar en els nostres neguits més profunds. Així ho feia un dels personatges de John Irving a Una dona difícil. L’escriptor Ted Cole, pare de la protagonista, s’havia fet famós per escriure un conte infantil que tenia poc d’innocent i molt d’inquietant. “El soroll que fa algú que mira de no fer soroll.” Un relat que ens transporta a quan –de petits– no podíem evitar veure monstres sota el llit, o intuir en la penombra estranyes criatures fetes de la roba rebregada sobre la cadira. Aquelles pors continuen dins. Dins de cadascú de nosaltres, però també dins la ploma de l’Eva Arasa, que estira el fil de les primeres angoixes per dur-nos a paratges difosos per la certesa de saber que hi ha alguna cosa dolenta amagada no saps ben bé on. L’Eva Arasa, a Cossos estranys –aquest recull de contes que edita Medusa– ens connecta amb aquesta certesa del maligne que tots intuïm en la primera infantesa, i que malgrat el pas del temps i el pes de la raó, s’arrecera en algun racó fosc del nostre interior. Perquè l’Eva Arasa és un llac. La veus tan calmada, tan serena... Però és com el llac Ness. En el seu interior l’aigua és tèrbola i misteriosa, i amaga monstres. Alguns s’escapen. D’altres ens els guarda. En una pau aparent, la que fa més por, la que s’amaga en la quotidianitat, en les frases no dites. Perquè és inesperada i imprevista. Els contes de Cossos estranys són la prova del que us dic. Violències, malsons, serpents, dones que no saben dir no fins que diuen prou, mals presagis, suïcidis... que, com deia Hitchcock, us convido a gaudir... si podeu.