Dalt del ruc

Diuen que anaven caminant un pare i el fill a dur el ruc a la fira. Els vilatans al seu pas reien, que com anaven a peu, podent-hi anar en ruc. Per la qual cosa, el pare va pujar al ruc, mentre el fill va continuar a peu el seu camí. Fins que van sentir els veïns, mormolant que mira que bé anava el vell en ruc, mentre el pobre fill seguia a peu. Vist això, el fill va pujar a l’ase mentre el pare seguia a peu el camí. Però els veïns no van aturar-se: “Mira aquest jovenet quina poca consideració, ell a dalt del ruc, mentre el més vell ha de caminar!”. En sortir del poble, van pujar tots dos dalt del ruc, i no van trigar gaire a sentir que “pobra bèstia, amb tots dos sobre l’animal, que encara l’esllomarien”. Al final, van baixar tots dos del ruc i van continuar el seu camí, ignorant la gent i els comentaris al seu pas. I és que de vegades, facis el que facis sempre hi haurà algú que ho trobarà malament. Al marge que les coses es puguin fer de millor o pitjor manera, sempre hi haurà qui trobarà la manera de tirar pedres sobre el camí. Passa quan algú no ens agrada, quan ja hem decidit que no ens convenç la seva manera d’actuar o quan tenim idees preconcebudes sobre com han de ser les coses, les sapiguem del cert o no. Perquè ens és més fàcil fer encaixar el que veiem en el nostre marc mental, que no pas escoltar el que ens diuen. Sobretot quan correm el risc de canviar d’idea. En aquests casos, no hi ha altra alternativa de fer les coses com millor ens semblin, perquè al capdavall sempre hi haurà qui dirà que no és la millor manera de fer-les. Però som nosaltres qui les hem de fer.