Veus que importen

Potser va ser una mestra, o l’àvia. O un amic de la família. O un murmuri a les espatlles. Els comentaris dels companys, o una pel·lícula, un llibre... allò que ens marca a la vida s’amaga en els llocs més insospitats. Poc o molt, tots podem fer l’exercici de memòria per recordar qui o quina frase –en algun moment de la nostra vida– ha marcat el nostre viatge i la nostra manera de ser. De vegades, no és una sola cosa, sinó la proximitat amb algú a qui admiràvem –o odiàvem– i que ens va impulsar a voler-nos-hi assemblar –o defugir-ne–. De vegades, ha estat un comentari a l’escola, als entrenaments, una crítica –d’algú qualsevol– que fa forat i ens condiciona per sempre. Perquè passa. Som animals socials i la nostra personalitat es construeix amb el pòsit del que som, però, sobretot, amb tot allò que ens envolta. L’impacte dels altres en la nostra vida és importantíssim, fins al punt de fer-nos com som: “No vaig fer cap carrera perquè el mestre em va dir que no servia per als estudis”; “No em vaig casar perquè estava escarmentat de veure com es discutien els meus pares”; “Soc metge perquè de petita vaig tenir una malaltia greu i van ser els meus herois”... Els nostres referents. Els coneguts, i els que no sabem que ens espien des de les ombres. Noies que van entrar en una espiral de trastorn alimentari perquè les companyes se’n reien per darrere dient que eren grasses; complexos i biaixos fets de mitges paraules, paraules no dites i sobreentesos malentesos. No som conscients de la influència potencial que tenim sobre l’entorn. Posats a fer, hauríem de mirar de ser les veus que importen.