La del silenci

La veritat és que escriure quan el teu article ha de sortir el divendres, de vegades es fa difícil, una mica costa amunt, perquè els companys articulistes ja t’han xafat uns quants temes. L’Albert ja t’ha parlat del Tuc, potser la matèria que més m’atrau dels darrers dies, però poca cosa hi pots aportar més enllà de desitjar que per fets no controlats hagis de canviar la farsa de L’última ossa d’Ordino. Sobre les relacions d’Andorra amb la UE, n’anem farcits els darrers temps i si és en Massa qui t’opina, el que diguis ja no tindrà cap valor. De la caiguda del roc al Solà... només desitjar que no ens acabem fent mal. I la Pasqua... Diumenge els mossens Ramon i Pagola ja ens van parlar del significat i el seu misteri. Però aquí sí que hi trobo una escletxa per escriure: aquests dies s’han celebrat un seguit de processons, viacrucis, misses... actes amb els quals la comunitat cristiana ha fet la celebració més important després de Nadal. Servidor va anar com quasi cada any a la processó del silenci a Ordino -que dit sigui de pas de silenciosa no en té gaire amb l’acompanyament de música sacra- i en la qual hem vist gent que compleix amb la consuetud malgrat no ser un habitual dels actes religiosos ni creure-hi. Mossèn Joan té poder de convocatòria, apreciat al poble com és sigui quina sigui la seva creença. Ah! I les caramelles, un reconegut bé immaterial que no va poder passejar gaire per carrers i places, però sota l’aixopluc eclesiàstic la coral va poder cantar el repertori amb la incorporació de nous cantaires i complir així amb la tradició, que al final d’això es tracta.