Crítica d'informatius

Fa gairebé quinze mesos que moria en Sergi Schaaff i Casals. El recordo com a professor a la Facultat de Ciències de la Informació. Parlo ben bé de mig segle enrere (final de la dècada dels setanta). Ens impartia l’assignatura de Tecnologia de la Televisió i ensenyava com s’estructura un informatiu. Actualment, si exceptuem TVE, la majoria de canals (per exemple, Atresmedia, Mediaset i TV3) han convertit els platós en una mena de circ. Més ben dit, en una mena de passarel·la de models femenins. Voldria saber què hi pinten talons llargs, faldilles curtes o amb tall, escots generosos o vestits summament cenyits. Potser esdevé un recargolament sui generis del lema El mitjà és el missatge, del gran comunicòleg canadenc Marshall Mc Luhan? Amb el benentès que faig aquesta observació en to de conya. I, fins i tot, que tant se me’n fot si els locutors masculins surten encorbatats o no. Per a mi, n’hi ha prou de presentar una indumentària adient i sòbria. En Schaaff formà part de l’equip de disseny dels estudis de les cadenes. Amb l’afany d’implantar un model estandarditzat, on la pràctica audiovisual s’entronqués amb la teoria humanística dels continguts informatius. Tot allò que sigui afegir-hi més pa que formatge ho entreveig i qualifico de parafernàlia pura i dura. La informació és actualitat, no pas ficció. En l’àmbit audiovisual, es tracta de combinar –amb rigor– textos llegits des d’un escriptori amb imatges o vídeos. Tan senzill com això, defugint aldarulls i escarafalls. Parint un guió perfecte, amb cara i ulls. Ben estructurat. La resta són trons. Tant si parlem de vestuari o de passejada de locutors des de la taula fins a cinc metres més enllà.