El nostre parlar meteorològic tradicional (i III)

Mots relacionats amb el vent:

A la vall d’Incles, el vent de port (vent del nord) que es canalitza pel port d’Incles i la collada de Juclar pot arribar a ser molt intens.

Els padrins andorrans m’han explicat que antigament feia, a l’època hivernal, molts dies de morella (de vent molt fred que ve de totes bandes i que obliga la gent que el pateix a refugiar-se a casa).

El professor dona a conèixer als alumnes que a les parròquies altes el vent que ve d’Andorra la Vella era conegut antigament com a vent d’avall. Una pràctica molt interessant per als joves, per exemple, de la parròquia d’Ordino és que constatin com se senten els tocs de les campanes a la vall ordinenca quan bufa aquest vent d’avall. Potser amb més propietat, el terme podria interpretar-se com a vent de vall.

Les airades (cops d’aire) són especialment dolentes per agafar refredats.

El follet és una paraula usual en la parla tradicional sobre el temps meteorològic d’Andorra i que, potser, avui dia s’està perdent. L’estudiós de les tradicions la vol recuperar i en dona la definició següent: remolí de vent, o vent fort, que s’endú gairebé tot el que troba al seu pas, fins i tot els llosats.

A Sant Julià de Lòria, una folletada (cop de follet) ocorreguda en el transcurs d’una tempesta estival violenta ocasionà desperfectes importants en el mobiliari urbà.

L’aire remolinat (cops de vent) feia tremolar les finestres.

Avui ens ha sorprès pel carrer un corriol (remolí de vent) que ens ha fet agafar por.

L’intel·lectual enriqueix el patrimoni de la cultura amb l’anotació de dues paraules més que també signifiquen en la parla antiga del nostre país remolí de vent: terbolí i torbelló.

Un aparell present als observatoris meteorològics és la ventallola, el gall (penell, és a dir, l’instrument que assenyala la direcció del vent).

Mots relacionats amb la humitat, la frescor, la sequedat, la calor:

A l’ascensor, parlem amb un desconegut del temps que fa avui i li expliquem que aquests dies d’hivern tenim blaneig, un temps humit, sovint plujós, i de temperatures suaus, que pot provocar una fosa de la neu. I ens quedarem potser de manera prematura sense neu?

Durant l’excursió per la muntanya ens va sorprendre una plugina (pluja fina; plugim) persistent que ens deixà ben calats.

Ha començat a plovinejar (plovisquejar).

El plovineig (plugim) durà tota la nit i constituí una aigua molt ben aprofitada.

A la vall del riu de Perafita, que és molt obaga i fresca, he vist moltes vegades com es forma, de bon matí, l’aigualada (rosada, humitat condensada de la matinada).

A les parts més baixes del territori andorrà, durant els dies d’hivern amb unes condicions anticiclòniques i una inversió de la temperatura, hi ha moltes vegades serena (humitat de l’aire a les nits serenes).

Això són només remulls (roines) que sumen poquíssim als totals pluviomètrics.

Amb el canvi climàtic, els episodis de calilla (calitja) són més freqüents a Andorra.

La calillera (calitja, quan el terme és usat amb un valor exclamatiu o augmentatiu) ha estat implacable aquest estiu tan calorós i difícil de passar.

Amb aquesta enxofegor (xafogor) no resulta estrany que les mosques sentin el temps.

A l’estiu, quan la calor és molt intensa i es formen núvols de gran desenvolupament vertical (castells), les persones solem experimentar una xorriejada (una forta xafogor).

És obvi l’interès d’aquest article que acabem d’oferir, ja que recuperar paraules oblidades del vocabulari tradicional andorrà per tenir-ne un testimoni viu que perduri en el temps enriqueix el patrimoni lingüístic i cultural d’un país o d’una contrada. Com és lògic, aquesta reflexió val no solament per a les paraules relacionades amb la temàtica meteorològica que hem presentat aquí, sinó per al conjunt del lèxic andorrà, com també per al de qualsevol altra parla local.

És una llàstima que es perdi aquest vocabulari, que enriqueix la llengua. Les paraules formen part del llenguatge, que és el que ens fa humans i ens diferencia de les altres espècies, que serveix per relacionar-nos i per pensar.

Pel que fa a la temàtica meteorològica, les persones, quan ens trobem de manera esporàdica, tenim el costum de parlar del temps. Moltes vegades serveix per trencar el gel i per encetar una conversa. En parlar del temps, parlem d’una cosa que és coneguda per tots, i com que no hi intervé ningú, sempre ens posarem d’acord, i acaba esdevenint una conversa amena i amistosa. I què millor que fer-ho amb el nostre lèxic, que és el propi del nostre territori i ens identifica.

A més a més, quan parles amb una persona i utilitzes aquestes paraules tan pròpies del parlar idiosincràtic de muntanya, poc sentides, úniques, que poden sonar especials, sovint heretades dels mateixos padrins del lloc, li poden despertar interès i curiositat, la qual cosa manté viva la llengua.