La llegenda del llac de Cabana Sorda

... Les valls d’Incles són més plenes / d’harmonies, de somnis i misteri /als raigs que hi deixa ploure l’hemisferi, / a la serena de qui cova el món. La vall d’Incles regalima per al poeta mossèn Cinto un doll generós d’admiració envers aquesta parcel·la del paradís terrenal andorrà. Seguim el riu que serpenteja la vall. Les seves aigües mormolen melodies de muntanya, acaronen els pins de l’obac d’Incles i nodreixen la verdor dels prats que li fan de guaita les velles bordes andorranes. Al cor del bell mig de la vall, al pont del Serradell, contemplem el riu de Cabana Sorda que baixa apassionadament per abraçar-se al riu d’Incles. La bellesa desvetlla la curiositat. Volem conèixer el seu bressol. Enfilem el camí del Senefaus. La màgia del bosc encantat amara l’esperit d’una emoció inenarrable: arrels d’arbres centenàries ens apareixen com a veritables escultures modernistes, pinyes rostades pels esquirols i matolls remoguts pels porcs fers, l’aroma que desprenen les fulles, l’airina que eixuga la suor de l’ascensió i el cant dels ocells. Ens posem a cantar Per la nostra mare terra,/ per les flors, els fruits i l’herba/ i pels rius i les muntanyes, / lloat sigueu, sí. Passem pels clots de Fita Roja. Arribem als planells del Salador, magnífic mirador d’Encampadana i de la muntanya de Soldeu. Sentim que algú espera la nostra passejada. Ens aturem a l’orri, peça de museu a la muntanya més verge. Els pastors hi tancaven les ovelles per munyir-les. A deu minuts, ens espera el refugi que fa peça amb el llac.

Abans de ser refugi era una cabana de pastors d’alta muntanya. Els senderistes admiraven la pobresa de la cabana bastida en un espai tan idíl·lic. De la serralada de roca viva amb figura de penya-segat neix misteriosament l’aigua cristal·lina del llac de Cabana Sorda.

- Per què un llac tan prodigiós duu un nom tan ofensiu? Un llac no pot estar absent als sorolls divins de la natura arran del cel.

Asseieu-vos. Us ho explicaré. A la cabana hi vivia el pastor Miquelet amb tota la seva família: l’esposa, els seus dos fills Serní i Bartomeu i els padrins. Els pares s’absentaven cada dia per tenir cura del ramat. El padrí curava de l’educació dels dos néts. El Serní i el Bartomeu, però, passaven de tot. Ni el padrí ni la padrina se’n sortien, de fer complir les regles de joc que s’han de seguir al llarg de la vida. Abusaven de l’absència dels pares. Es criaven com dos cabirols salvatges. Sols s’acostaven a la cabana a les hores dels àpats. Mentre dinaven, el bon padrí els demanà:

- Voleu ser feliços?

- Ja som feliços –li contestà grollerament en Bartomeu–. Fem el que volem.

La padrina intervingué: - us estimo molt. Perquè us estimem molt, us dic que us autoenganyeu. La felicitat no és fer el que vulguis sinó obrar amb il·lusió i amor allò que et toca de fer cada dia.

Els fills, en comptes d’escoltar, deixaren plantats els padrins i se n’emportaren el dinar cap al llac.

El padrí lamentava l’actitud dels néts: - No hi ha més sord que qui no vol escoltar. La padrina el consolava: - no et facis mal al fetge. El profeta de la Bíblia va escriure: “molta gent té orelles i no hi sent.”

Al capvespre, a la claror de la xemeneia, la padrina, amarada de tendresa, no renyà els néts. No ho feia mai. Els confia: - el vostre padrí és un savi que guarda en un cofre encantat el secret de ser feliç. A la parròquia de Canillo el consideren la persona més feliç del món.

Novament el Serní i el Bartomeu respongueren: - ets molt pesada, padrina. Sempre ens cantes la mateixa cançó.

Era un captard d’un dia de tardor. El Serní i el Bartomeu restaren sols a casa. Els padrins havien anat a mercat a la Seu, i no tornarien fins l’endemà. A fora un cel de plom amenaça una forta tempesta. Tots d’una, un noi de la seva edat perdut a la muntanya trucà amb força a la porta de la cabana. El Serní i el Bartomeu no volgueren escoltar els trucs. El nen perdut insistia. Una cançó que venia de la llunyania, resava: No ho sents? Hi ha algú que està trucant! / Oh, respon-li! Obre la porta. / No ho sents? Hi ha algú que està trucant?. Amb tot i això, el Serní i el Bartomeu no es commogueren. Feren el sord als trucs de l’infant vianant perdut en un dia de tempesta.

Aquell noiet era Jesús. La cançó ho resava: Jesús s’espera! / No ho sents? Jesús està trucant. / Oh respon-li! Obre la porta. / No ho sents? Jesús està trucant. Jesús se n’anà cap cot. S’allunyà entristit. S’acomiadà del llac amb la sentència: d’ara endavant, et diran Llac de Cabana Sorda.

El noiet es refugià al Santuari de la meva Confident. Pregà pel Serní i el Bartomeu i per tots els infants i joves d’AINA: “Meritxell, del silenci, ensenyeu-nos a escoltar”.

El padrí savi, en assabentar-se de la sordesa dels néts, els feu asseure al seu costat. Els alliçonà amb el secret que transfigurà els cors dels dos néts i dels infants d’arreu del món: de què servirà que els nens i les nenes tinguin per viure i on viure, però que no sàpiguen per què viuen?