Quaranta són quaranta

“Quaranta són quaranta, quaranta, quaranta són”, cantàvem de xics al col·legi de Bellcaire d’Urgell. Jugava a cartes, al tuti, amb la padrina Teresa, i també al cafè del poble. Qui podia cantar les quaranta, casant rei i cavall, ja tenia mitja partida guanyada. Allò que em feia sortir els colors a la cara era quan el mestre em cantava les quaranta. Cantar les quaranta era un preavís de càstig; en la gent gran, una amenaça venjativa! No em sap greu que persones eclesiàstiques i gent de la feixa de baix m’hagin cantat no poques vegades les quaranta. Sense elles saber-ho, m’han ajudat a corregir-me i a madurar en la vida.

Aixequem el vol. Quaranta anys foren necessaris al poble d’Israel per fer la travessa del desert fins a la Terra Promesa. Moisès, activista revolucionari, es retirà quaranta dies a la muntanya del Sinaí per redactar els deu primers drets humans de la història de la humanitat. Elies pujà a la muntanya de l’Horeb on, durant quaranta dies, es preparà per a les seves prèdiques de profeta. Josep i Maria acompliren la llei jueva que manava la purificació de les mares –quines coses!– als quaranta dies del naixement del nen. De Nadal a la Candelera hi transcor­ren els quaranta dies prescrits. Jesús consagrà quaranta dies al desert per preparar-se per al baptisme de Joan al Jordà. Ponç Pilat castigà injustament Jesús al martiri dels quaranta assots. De la Festa de Pasqua a la de l’Ascensió hi van quaranta dies, els necessaris per afermar la fe dels Dotze en la resurrecció de Jesús.

Aterrem als nostres dies. No és gaire bona notícia quan diuen d’un amic que “l’han posat en quarantena”. Els sociòlegs i teòlegs afirmen que els quaranta anys és l’edat ideal en la vida professional dels éssers humans. Abans dels quaranta anys tens iniciatives, però no experiència. Després dels quaranta tens experiència però et falta imaginació. Tenen tota la raó del món. Vaig néixer a Bellcaire d’Urgell l’octubre del mil nou-cents trenta-nou. El dia 30 de setembre del 1976, el bisbe Joan Martí beneïa la primera pedra d’AINA al prat de Sant Joan. Quaranta anys justos! També als quaranta anys vaig aconseguir llicenciar-me en filologia catalana a la Universitat del Roser de Lleida. En Serrat glossà els seus quaranta anys amb la cançó: “fa vint anys que tinc vint anys”. Els meus germans de curs al Seminari de la Seu: Josep, Benigne, Antoni, Paco i Joan festejàrem els quaranta anys de sacerdoci amb una missa al Santuari de la Mare de Déu de Meritxell i un bon dinar a AINA. Sabíem que no tots arribaríem a les noces d’or sacerdotals. Efectivament, ja ens faltà mossèn Josep.

Festegem els quaranta anys de les Colònies Populars de Canillo. En el primer torn del juliol del 1976 eren trenta-vuit nens/es que amb la meva germana Teresina, de cuinera i la Mare Maria de la Sagrada Família, d’administradora, sumaven quaranta participants. En els torns de colònies 2016, AINA ha comptat amb vint-i-sis monitors a la casa, set a la borda i set als campaments. Feliç xifra quaranta per a cada un dels tres torns! Els monitors i monitores que han posat la seva pedra a AINA al llarg i ample d’aquests quaranta anys pelegrinen, diumenge, dia 18 de setembre, als peus de la Mare de Déu de Meritxell, a qui els nens/es, l’estiu del 1979, demanaven una casa de colònies més gran. Des dels peus de la meva Confident, els centenars de monitors/es altruistes, generosos i voluntaris contemplem el camí recorregut:

És impressionant el quarantè aniversari d’una associació! És una mena de sopa de pedres on tantes persones han dipositat les seves espècies, fins a fer-ne la vianda més saborosa i abundant. N’hi ha hagut per a tots.

Amb el dia a dia s’ha anat guanyant lentament la maduresa que li és pròpia. S’ha fet forta amb tants obstacles sorgits; tants accidents lleus i greus guarits! S’ha fet contra tantes penes calmades, desesperacions superades, riscos inconscients dels qual la Meritxell ens ha salvat. S’ha fet a través de tants desigs i il·lusions del poble andorrà, de tantes esperances dels educadors del país, de tants oblits que ens duen al penediment. S’ha fet amb tant d’amor.

Quaranta anys! Quina collita de vivències, que visualitzen la vida de la gran família: AINA. Malgrat les trampes, les sotragades i els entrebancs, els joves voluntaris i altruistes han seguit llaurant amb penes i treballs per tal que la gavernera hi floreixi com a Meritxell, tots els dies de l’any.

I ara, gràcies a una convergència obstinada de combinacions felices, som aquí, els d’Andorra, els de la FEMN, el Grup Sardanista Montserrat, els de l’UCPA, els d’Alcorcón... i totes les persones anònimes que proclamen el nostre mantra de l’estiu del 1976, A l’estiu, cap infant sense colònies. Amb la mirada romànica de la meva Confident esguardo l’horitzó i li prego cantant: “cada dia un nou pas, i tot recomença...” amb els milers d’infants i joves que durant els quaranta anys han fet d’AINA casa seva “si és que hi ha cases d’algú”.