Déu és humor

He fotografiat el noble cambril, creació de l’arquitecte d’AINA, Antoni Pol, amb la nova imatge de la Mare de Déu i el seu Fill, Jesús, amb els fons de les dotze llums que ens recorden la poesia de mossèn Cinto. “Damunt son front llueixen/ los dotze estanys Pessons, corona hermosa/ corona d’Ariana esplendorosa/ que del zenit despresa,/ quedà entre terra i cel suspesa.” Mostro la foto pòster a la mainada de catequesi, a qui explico la bona relació de mare i fill. La Lara em pregunta encuriosida: –on és Sant Josep? Mai m’havien fet la pregunta. Em quedo pensatiu. Li respon: –Sant Josep? Josep és qui ha fet la foto.

Déu és una font inesgotable de joia. Un dels pensaments puixants de l’Evangeli és: “Que la meva joia sigui en vosaltres, que la vostra joia sigui perfecta.” (Joan 15,11) Sant Joan Climac va escriure: “Déu no vol que l’home s’afligeixi: s’estima més que rigui per allò de l’amor”, del llibre L’échelle sainte. El Papa Pau VI publicà una exhortació apostòlica sobre La joia cristiana. La Santa Mare Teresa de Calcuta sermonejava les germanes: “la nostra alegria és la millor eina per donar Jesús al món”. El meu director espiritual del Seminari de la Seu em predicava: “un cristià trist és un trist cristià”. Una amiga monja em confiava: “quan un capellà riu, el dimoni plora”. Del meu veí de la casa pairal a Bellcaire d’Urgell, el Miquel, en guardo el record de la seva fina ironia. No se n’avenia que volgués ser capellà. En passar per davant de casa seva per anar a missa sempre en tenia una per dir-me: “prega per als qui van errats”, “no t’apressis; mentre toquen mai és tard”. El Pubill de cal Sort perquè era casat amb la pubilla Ramona, provenia de la Franja i em cantava: “los curas y los taberneros son de la misma opinión / cuantos más bautizos hacen más dinero en el cajón.”

Entre el cristianisme i l’alegria hi ha una estreta i ferma aliança. És la religió d’un Déu que estima la persona; s’ha fet home per estar prop d’ell i participa de les seves festes fins a l’extrem que els seus adversaris el titllen “de golafre i bevedor” (Mateu 11, 19). Si Jesús ha ressuscitat, per què no entrar en el món de la joia?

Confesso ser un provocador per despertar el bon humor en la gent. Cada vegada que faig de guia dins la capella de Sant Joan de Caselles, glosso primmiradament la predel·la on Sant Joan, allà a la cova de Patmos, inspirat per les dues columnes de foc, Moisès i Isaïes, escriu el darrer llibre de la Bíblia. Els pregunto amb promesa de recompensa, quin és l’últim llibre de la Bíblia? Muts a la gàbia tothom! Els adoctrino: el darrer llibre de la Bíblia és l’Apocalipsi. Em surt un estudiant de batxillerat d’un col·legi d’Igualada. – No és veritat! L’Apocalipsi és una discoteca!

No anem bé de cultura religiosa. Demano com es deien els sogres d’Adam i Eva. Els nens i nenes comencen a pensar. Els revelo que al paradís no hi ha ni sogre ni sogra. El primer manament de la història és quan Eva mana a Adam de menjar la poma!

L’arcàngel Gabriel torna a Natzaret. Es dirigeix a casa de Maria, mare de Jesús. Toca el timbre. Obre Maria. Queda sorpresa: –i ara què vols? L’arcàngel li confia: –vinc per l’anunci!

La Mare de Déu de Meritxell, en la seva festa, està envoltada d’espelmes per tots els costats. Un monitor em xiuxiueja: “quants anys compleix la Verge Maria, avui?.”

No em faria gràcia que em diguessin els parroquians, com passa a no poques parròquies: –“el nostre rector és com el Bon Déu: els diumenges és inabastable i durant la setmana, és invisible.”

Els pares del desert deien: “els monjos que no riuen mai, no són seriosos”.

Tothom té dret a patir lapsus linguae, però alguns són imperdonables. Un capellà de vocació tardana, que havia estat inspector d’impostos, començava la missa: “en el nom del Pare, del fisc...”

El catequista demanà als nens que preguessin per ell, que anava a rebre del bisbe l’ordre d’acòlit. Una nena contà a la seva mare en arribar a casa: el catequista ens ha dit que preguessin per ell perquè s’ha tornat alcohòlic.

Una mama molt pietosa respon a la seva filla que li demana: – “què vol dir el Senyor sigui amb vosaltres.” –Vol dir “dominus vobiscum.”

Va haver-hi un Papa, anomenat Joan, de sobrenom Papa bo. A partir del seu papat ja no es pot dir “és seriós com un Papa”. La pompa pontifícia no anava amb el Papa Joan XXIII. Acostumava a dir: –“No m’agrada que em vesteixin com a un sàtrapa persa.” El canonge Kir donà la seva opinió sobre Joan XXIII. És Cristòbal Colom. Surt i no sap on es dirigeix. Arriba i no sap on es troba. Torna i no sap on ha estat. Però, mentrestant, ho descobreix tot. El jardiner li donà a tastar un vas del vi de la collita nova. Va tancar els ulls una bona estona i manà no donar aquell vi per a les misses. Sé que alguns serien capaços de dir cinc o sis misses cada dia. (Les anècdotes són copiades de Les Foiretti du bon Pape Jean de Henri Fesquet).

Contemplo la meva Confident, la dona més alegre del món i de la Història... senzillament perquè és plena de “gràcia”.