De la meva agenda
Gent gran, persones irreemplaçables
Hem de trametre als néts la història de la família, del poble, del país. En som dipositaris
La imatge de 783 infants, adolescents i joves cantant: “Verge venerada / divinal joiell / oïu la fillada / que ve a Meritxell”, durant els dos mesos de colònies d’AINA 2016, esdevé una icona inesborrable i esperançadora en el moll de l’os de l’ànima. La Festa Magna aplega a la falda de la Mare d’Andorra més de quatre-cents avis i àvies. Com un sol cor, cantem a la Verge de Meritxell: “ Bella i clara Aurora / feu d’aquest cimal / dels pobles d’Andorra / la casa pairal.” Cada tardor estacional festegem el Dia internacional de la gent gran. Coronem la joia de l’estiu de la nostra Verge amb els infants i amb la Festa Magna. L’emoció i la devoció pugen de grau, quan agermanem ambdues icones, els infants i les persones grans als peus de la Mare de Déu de Meritxell. La visualització de les icones fa pessigolleig al cor quan es fa des d’una habitació de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell.
Contemplem l’assemblea magna: avis, àvies, padrins, padrines, iaios, iaies, pepés, memés. És una celebració solemne per reivindicar el que le père Guy Gilbert, ara fa un any deia als seus dinosaures: “Grands-parents, vous êtes irreemplaçables.” A aquesta societat inesperadament tecnificada on ens toca viure, nosaltres, la gent gran, li fem do de l’humanisme. La tecnologia sense humanitat camina devers una destrucció immanent. Allò important és la humanitat. La mateixa cosa direm de la política. Aristòtil deia que no hi ha un bon polític si no hi ha una bona persona, si no hi ha humanitat. Tot el contrari de Maquiavel que diu que per ser un bon polític has de ser molt pillo, molt astut, i fer sang i fetge del contrari. El segle XX ens alliçona sobre els crims que es cometen quan en una nació hi ha ciència i cultura sense humanitat.
El marc de la Festa Magna és la tardor. La tardor andorrana amb el seus mil matisos de colors és pura poesia. Nosaltres a la tardor de la vida som poesia. El poeta Octavio Paz escrivia: “La poesia serveix per recordar allò que som.” Recordar (del llatí recordari) significa etimològicament “tornar a passar pel cor”. Aquesta és la missió que la societat confia a les persones grans. El Petit Príncep de Saint Exupéry rebla: “Sols amb la mirada del cor veurem les coses importants.”
Hi ha diferents tipus de ser avi o àvia. Permeteu-me contemplar-ne set:
1. Avi@ de la divina providència. Són els avis de cor generós. Són feliços de donar un cop de mà a tothom. Trobem el seu nom inscrit a les llistes de voluntariat de Càritas o de la Creu Roja. Uns avis varen venir a inscriure el nét a les colònies d’AINA. Els pares estaven separats. Els pregunto: “Qui ho paga, el pare o la mare?” Amb un somriure de satisfacció em confien: “Tots dos, perquè quan morirem això ja no ho trobaran. Som feliços de donar en vida. Gaudirem de les colònies amb el nostre nét.”
2. Avi@ bomber. Estan sempre disponibles per acudir on hi ha foc o guerra. Se’ls ha girat molta feina. Per un no res la gent ja ho crema tot. L’incendi de les separacions matrimonials produeix tants incalculables danys col·laterals que fa que cada dia necessitem més avis bombers. El seu extintor és la reconciliació, el diàleg i el perdó.
3. Avi@ dinamitzador social. Els agraïm el seu lideratge a les llars socials de la gent gran, el dinar familiar de cada mes per a tots els socis, les conferències, la Festa Magna i la seva veu interpel·ladora per a les persones grans sense veu davant les autoritats. De tot cor, gràcies.
4. A mi m’agrada ser avi coixí. És l’avi amb tres es: escolta molt; entusiasma encara més ; evangelitza perquè tot tingui un sentit. I deixem que els joves facin el seu camí.
5. Avi@ vicari. Dins una parròquia el vicari no pot substituir el rector. Dins d’una família l’avi@ no pot reemplaçar el pare i la mare.
6. Avi@ viatger. L’humorista català en Capri ens contava de la seva sogra: “Cada dia em cantava la mateixa cançó: ‘Hem de viatjar! Hem de veure món! Hem de veure món!’”
7. Avi@ passota. Es tanquen en el seu ego. No els interessa res dels altres. Cada dia són més possessius. Com més els dónes, més es queixen dient que els deixem sols i marginats. Ens cal comprendre a tots que dins la família cada membre ha de tenir el seu espai per respirar. I nosaltres, persones grans, no tenim cap dret de privar d’aquest espai els matrimonis joves.
Cadascú té a la seva manera de ser avi. Però, hi ha una mena de padrí, padrina, que és ineludible per a tots: avis transmissors.
Hem de trametre als néts la història de la família, del poble, del país. En som dipositaris. Amb fotos, amb escrits, converses, obrim camí als néts mostrant-los el camí traçat.
Hem de trametre la capacitat de meravellar-nos que és la que dóna esperança i autoestimació sobretot quan cauen en una societat virtual.
Hem trametre la nostra fe amb el nostre testimoniatge de vida. Sense fer proselitisme, a nosaltres, les persones grans, ens toca de donar respostes a les preguntes espirituals dels néts.
Esguardo el Nen Jesús arrapat al cor de la seva Mare, la meva Confident. Els cors de mare i fill bateguem al mateix ritme. Que el nostre cor d’avi palpiti igualment al ritme dels néts. Això ens regalarà el millor dels nostres néts i farà florir el millor de nosaltres mateixos.