Devoció als germans morts

Passen els anys, i molt de pressa. Quan són molts els anys acumulats, les escenes de la infantesa retornen amb una vivesa que, a mi, em fa feliç recordar-les. Les boires s’apoderaven dels carrers de Bellcaire d’Urgell. La família ens reuníem davant del foc a terra. Espellifàvem les pinyes de panís, arramassades durant el dia que s’havia escurçat anunciant l’hivern. Durant la vetllada, només amb la claror de la xera del foc, la padrina Teresa ens feia resar el rosari pels difunts de la família. No hi entenia gran cosa. Amb tot i això, sentia un no sé què recordant els padrins i familiars absents que no havia conegut. Han passat setanta anys. M’adono que la meva devoció a les persones que la mort m’ha pres va néixer en aquelles vesprades del mes de novembre que la padrina ens repetia “novembre, mes de recordar els morts”. Lamento no haver conreat més la devoció a la mort. M’ha tocat de viure en una societat en què sols compta l’èxit. El tema de la mort ha esdevingut tabú. S’amaga.

Uns dies abans de Tots Sants visito el cementiri de Bellcaire d’Urgell. Davant el sepulcre dels meus pares, hi faig una llarga meditació. Acarono la làpida gelada amb els seus noms que m’escalfa el cor. El darrer sepulcre visitat és el de mossèn Josep Escolà que em portà al Seminari de la Seu abans de morir el 7 de febrer del 1951. Durant el pelegrinatge a les sepultures de familiars i amics, em vénen vells pensaments que escoltava de la gent del meu car­rer: “totes les coses tenen solució, menys la mort”. Sense parlar de la mort puc alliçonar els meus contrincants en les partides d’escacs. En acabar la partida posem totes les fitxes dins la caixa. Allí el rei, la reina, els peons... tots són iguals. Aquest tema de la mort l’hem de mirar amb esperança. Una dita àrab resa: “Si Déu no perdonés, el seu paradís restaria buit”. El filòsof Epictet es preguntava: “no saps que la font de totes les misèries de l’home no és la mort, sinó la por a la mort?”. Mig en broma, confio als meus superiors: “ara ja em puc morir perquè ho tinc tot pagat; no dec res”. Els monitors d’AINA saben quin és el dibuix del meu funeral i les cançons que vull que em cantin. La mort no és la fi de tot. És un pas a l’altra riba. És un retornar a les mans de Déu que és qui ens va donar l’essència de la vida. No pot fer por retornar a algú que saps que t’estima entranyablement, com canta el salm 144. Antoine de Saint-Exupéry va escriure: “Ce qui donne un sens à la vie, donne un sens à la mort”. Abans de començar la missa de la solemnitat de Tots Sants passo un full on cada parroquià escriu el nom dels familiars que al memento dels fidels difunts els reso en veu alta. És commovedor pronunciar dins de l’assemblea el nom dels qui estimes! Ens ajuda a viure la Comunió dels Sants.

Sepultura o incineració? L’Església, com el seu Mestre Jesús, no prohibeix res. Com a bona Mare, aconsella. El primer de respectar la consciència i la llibertat de cadascú és Déu. El cos o les cendres són les relíquies de la persona que hem estimat i estimem, de la seva grandesa, penyora d’una vida que la mort no li pot prendre. Quan la mort truca a la nostra porta no ens pren la vida. Aquesta ja l’hem donada a qui estimem. “Estimar és donar la vida pels qui estimes” fou el testament de Jesús. Guardem les cendres a un camp sant. Un dia vaig plorar amb un pare que no sabia on portar un ram de flors a la seva filla el dia de Tots Sants. Els amics havien escampat al vent les seves cendres. El consolo amb una abraçada confiant-li a cau d’orella: “busca la foto més preciosa de la teva filla, posa-li les flors i un llantió tot resant un Pare nostre.” El monitor Bernat ens deixà quan acabava de complir els vint-i-quatre anys. Els companys amb la família volien sembrar les seves cendres a la muntanya andorrana que tant estimava i havia fet estimar als ainistes. Els vaig suggerir: “posem les cendres al peu de sant Bernat, patró dels muntanyencs, que es troba al pont d’AINA. Un digne sepulcre de llosa fosca on resplendeix una creu al peu de la capella de sant Bernat. El diumenge més proper al 18 de juny, data del traspàs, ens reunim cada any. Els seus pares, les padrines i els amics dipositem unes flors, cantem una cançó, resem un Pare nostre. Durant el dinar, l’absència del Bernat és presència mística per a tots. Segueix viu amb nosaltres. Avui comprenc la desesperació dels familiars que cerquen el clot on colgaren els cossos dels familiars màrtirs durant la guerra incivil!

En aquestes festes de Tots Sants i Commemoració dels Fidels Difunts, la meva Confident rep més llantions que la resta de l’any. Cada llantió du el nom implícit d’una persona estimada que ja es troba a la seva falda dalt del cel. Cada dia hem de parlar amb les persones estimades que ens han deixat. Per Tots Sants, una estona més llarga! Que cada persona traspassada ens ajudi a estimar més la vida, estimar les persones amb qui faig camí cada dia i per estimar-los més encara, si hi cap, i ser feliç amb ells. La Confident em somriu: “la mort ens ho pren tot, menys l’amor”. He comprès que la religió és un lligam (del llatí re-ligare) sagrat que el sepulcre o el columbari em visualitza la comunió amb els del cel, malgrat la laïcització que omple els car­rers de boira espessa.