'Videmus Papam' al cine d'Illa

Rebobinem el film El Padre Jorge que la Setmana de cinema espiritual, cinema de valors, ha passat per les pantalles d’Illa. El fil conductor, emmarcat en una amistat novel·lada, ens presenta el papa Francesc com “un home ordinari per a un destí extraordinari.” Els papes, cardenals, bisbes i tots els monsenyors són tallats de la mateixa fusta que els rectors de pagès i els vicaris de ciutat, amb la missió d’apagar tota mena de focs. Escriu el papa Francesc: “La santedat no és fer coses extraordinàries, sinó fer les coses ordinàries amb fe i amor.”

Jorge Bergoglio fou un adolescent com tots els altres. Flirteja amb la companya de classe. Dubta davant el camí a seguir. Serva un amor privilegiat envers la padrina de casa. I la influència de la padrina comptarà a l’hora de donar el sí al papat. En plena crisi de l’adolescència, sap trobar el capellà que amb empatia l’ajuda a créixer. Al jove Jorge, les dificultats l’ajuden a ser més lliure i a tocar més de peus a terra. No hi fa res que els companys de la partida de billar ironitzin sobre la seva vocació jesuítica. La projecció ens ofereix una escena molt simpàtica i alegre, el futur Papa ballant el tango amb una preciosa rossa d’ulls blavosos. Surt tres vegades amb el mateix llibre a la mà. Ens alliçona que, per caminar per la vida, tots hem de tenir el nostre llibre personalitzat. Del seu llibre, regal de la padrina de casa, La vida de Sant Francesc, en diu: “Sant Francesc va retornar a l’Evangeli la seva raó de ser: la lluita contra la pobresa.”

Ens sorprèn el formador d’aprenents a jesuïta a l’Argentina. Els predica amb l’exemple: cuina per als novells seminaristes, els ensenya a servir els àpats, a rentar-se la roba. S’apropa a ells. Personalitza. Els joves responen parlant-li de tu a tu. No veuen en ell el poder, sinó l’autoritat. Fa mal als ulls veure el Padre Jorge donant menjar als porcs. ¿Vol recordar-nos que tots –ell, també– un moment o altre hem estat fills pròdigs pel nostre mal cap? La paràbola ens conforta en cloure l’Any de la Misericòrdia. Cal comptar a la vida amb la nostra humilitat i la compassió del Pare. Escriu el Papa Francesc: “ningú no pot créixer, si no accepta la seva petitesa.”

L’arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Bergoglio, prohibeix que li diguin “eminència”. Li agrada que l’anomenin “padre Jorge”. Es passeja com un parroquià més pels carrers marginats de la ciutat. Dóna la cara pel capellà que és atacat pels traficants de droga. Des de la prudència, demana el compromís polític. Es juga la vida per alliberar els dos capellans segrestats per la dictadura. Escriu el papa Francesc: “No ens podem habituar a les situacions de degradació que ens envolten. Un cristià ha de reaccionar.”

Videmus Papam que renuncia als apartaments pontificals reservats al Papa. Tampoc no se serveix dels automòbils emblemàtics del Vaticà. Escriu el papa Francesc: “Si ens trobem massa lligats per les riqueses, no serem lliures. Serem esclaus.” Bergoglio té un destí extraordinari. A Roma, s’obren de nou les finestres i les portes perquè tornin a bufar els aires del Vaticà II, el cardenal Bergoglio impressiona l’assemblea de cardenals que han d’elegir papa. Davant de tot el conclave descriu la seva visió “d’una Església cridada a sortir d’ella mateixa i a anar a les perifèries no solament geogràfiques, sinó igualment aquelles de l’existència, aquelles de totes les formes de misèria.” El film mostra quan l’evangelització, que té el cor del Nou Testament, li és natural tot ballant un tango, dialogant amb vaguistes de l’aeroport, amb un nen que juga amb avions, amb els malalts de l’hospital... i amb un coratge inusitat, quan felicita el Nadal del 2014 als cardenals. Els fa una denúncia de les malalties espirituals que amenacen els col·laboradors de la Santa Seu. Tot el film és una invitació a dir les coses pel seu nom, a posar la caritat davant de la llei, fonamentar la teologia de l’alliberament en una vida d’intensa pregària.

De tornada a casa, pujo al Santuari de Meritxell. Em plau contemplar la meva Confident amb la mirada del papa Francesc: “La memòria dels pobles no és un ordinador, sinó un cor. Nosaltres, com Maria, guardem les coses al nostre cor, perquè la memòria del cor és una força unificadora i integradora”, resa el papa Francesc.