De la meva agenda

La denúncia del Papa en positiu

El Pontífex ens va deixar palplantats quan va dir que la resistència al canvi la inspira el dimoni

Creat:

Actualitzat:

El Papa Francesc feu una denúncia sense precedents en la llista dels successors de Pere. “La resistència als canvis està inspirada pel dimoni”, va dir en el discurs de Nadal al personal del Vaticà. Ens va deixar palplantats. Segur que a més d’un cardenal o bisbe li ha amargat les festes nadalenques. La premsa laica se’n feu ressò en comentar: “Els vaticanistes tradicionals s’han quedat esgarrifats.” La paraula “demoníaca” en els llavis del Papa m’impressionà. Ara fa un mes que el Papa va fer la denúncia. En aquests trenta dies i escaig he mirat de posar-me en la seva pell. Ell completà la denúncia amb una exigència: “Ens cal una purificació d’estructures burocràtiques i en el fons, també mentals.” Goso opinar sobre el tema.

Les exigències del Papa Francesc van més enllà del territori eclesiàstic. Els polítics, governs, fundacions, entitats socials i també ONG, tots han de fer reformes en nom de l’eficàcia. No s’hi val canviar per no canviar. Tampoc els líders i els partits populistes poden enlluernar les persones senzilles i humils amb grans promeses que saben amb certesa que no compliran.

El Vaticà és una torre d’aguait. El Papa hi observa el millor –i també el pitjor– del nostre planeta. El treball precari, si és que es té; l’abisme entre rics i pobres cada dia més gran; la cobdícia i la corrupció que campen sense immunitat; els estats cada dia més febles enfront dels grans capitals; els refugiats que són uns desconeguts a la porta de casa nostra, com ho lamentà el recentment traspassat sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman; les estultícies dels governants que volen aixecar fronteres on –avui– no n’hi ha.

En el camp que em toca més de prop, l’educació, lamentem que regni la tecnologia i que es relegui la filosofia; ens sap greu que la competitivitat anorreï l’humanisme; la incapacitat de fer valer la democràcia per sobre dels interessos personals; l’individualisme, que ha esdevingut una nova plaga d’Egipte, al món d’avui.

Si entrem en el camp pastoral de l’Església, ens trobem que bastim ponts on ja fa anys que el riu no passa per allí. El Papa, davant del proper Sínode 2018 sobre els joves, es pregunta: “Què pot fer l’Església per als joves avui? L’Església desitja posar-se a escoltar la vostra veu, joves!” Admiro els agents de pastoral de base que tenen un projecte ben concret; que fugen de paraules boniques i dels focs d’encenalls. Es mullen pel projecte, perquè serven la seva autoestima, per damunt de crítiques i menyspreus, o pitjor encara, per damunt de la buidor.

“Vols canviar el món?”, preguntava Anthony de Mello, uns dels deu escriptors que ocupen un lloc de favor a la biblioteca d’AINA. Mello responia preguntant-se: “Aleshores, per què no començar amb tu mateix? Per què no transformar-te primerament tu mateix? Com arribar-hi? Per l’observació, per la comprensió. Evitant tota mena de judici de la nostra part sobre els altres. Perquè quan judiqueu, ja no podeu comprendre.”

Davant l’any 2017, difícil socialment parlant, no hem de presentar un tot pessimista. L’hem de contemplar amb un somriure. Una alegria que augmenta quan la compartim. Una joia que disminueix quan la guardem per a nosaltres. Si somriem, si donem joia i pau, aquesta s’acumula al nostre cor fins al punt inimaginable d’uns somnis, els més bojos i els més grans.

El Papa Francesc, que actua de manera radical davant un món que perd la consciència de pecat, ens regala també el decàleg de la felicitat:

1) Viure i deixar viure. Caminem cap endavant i treballem per tal que la gent camini cap endavant. No a la gelosia pels èxits del veí. 2) Donar-se als altres. Quan ens donem als altres, ens realitzem. “L’aigua estancada es podreix”, deien a Bellcaire. “L’aigua del canal no fa mal, perquè és aigua corrent.” 3) Mou-te plàcidament. Els que hem complert els 75 anys l’edat ens concedeix aquest valor. 4) Jugar amb els infants. Els Reis m’han portat un joc d’escacs. Espero poder gua­-nyar aquest estiu la mainada de Sant Julià, que són uns cracs. 5) Comparteix els diumenges amb la família. Així es conserva el caliu de la unitat. És la cosa més complicada a realitzar a Andorra. Goso demanar que, almenys, ens asseguem junts a taula. 6) Ajuda els joves a trobar una feina. Element bàsic i necessari per obrir-se camí. A AINA, amb la FEMN, ja tenim programat un altre curs per diplomar els joves com a educadors en el lleure; i un altre, per ser directors d’esplais, colònies i de cases de colònies. 6) Cura de la natura. A dues noies del col·legi El Amor de Dios, d’Alcorcón, els he demanat que demà a Grau Roig s’aturin dos minuts per exclamar: “Que boniques són les munta­nyes d’Andorra nevades!” 8) Oblida tot allò que és negatiu. La negativitat ofega. El tema treballat el mes de desembre per internet amb els monitors ha estat l’autoestima. Una monitora escriu: “La necessitat de murmurar dels altres revela la manca d’autoestima.” 9) Respecta qui pensa diferent. Els Drets Humans ens igualen com a persones. El mateix Papa afirma: “L’Església creix per atracció, no per proselitisme.” 10) Busca activament la pau. Jesús mateix diu que “són feliços els qui posen pau”. Esguardo la meva Confident, qui, ara fa cent anys, a Fàtima, encomanava a Jacinta, Francesc i Lucía “pregar per la pau” perquè la pau és un do de Déu, i també un desafiament i un compromís per a tot­hom.

tracking