Resistents davant el fatalisme de la fam

Ses Majestats els Reis d’Orient m’arriben amb un mes de retard. Diumenge, els amics Christine i Carles m’han regalat el darrer llibre de Guy Gilbert, capellà dels Loubards, titulat En coeur à coeur avec Dieu. Llegeixo a la primera pàgina: “Je crois au soleil, / même quand / il ne brille. Je crois en l’amour, / même quand / il ne m’entoure pas. Je crois en Dieu, / même quand / Il se tait.” Com a dedicatòria, signen: Reis 2017.

Jordi Casal, membre de la junta de Mans Unides d’Andorra, presenta als mossens de les set par­ròquies la campanya contra la fam 2017.

Ens fa present la denúncia: “El malbaratament d’aliments. Acaben cada any a les escombraries 1.300 tones d’aliments aptes per al consum. Xifra que suposa un terç de la producció mundial.”

Ell es pregunta en veu alta: “No és escandalós que això passi, mentre 800 milions de persones al món passen fam?” Les Nacions Unides, a través de la FAO, hi afegeixen: “De fet, la fam representa el major risc per a la salut en el món i mata més persones cada any que la sida, la malària i la tuberculosi juntes.”

Tot això crea confusió i obre molts interrogants, com el comentari d’un agnòstic, que em diu: “Si Déu ens tracta d’aquesta manera, no és estrany que cada dia vagi perdent amics.” Algunes persones creients em confien el seu dubte: “Per què Déu calla quan milions de persones moren de fam mentre altres neden en l’abundància?”

Segons Gilbert, el sense sentit aferma la fe: “Crec en el sol, també quan no llueix. Crec en l’amor, també quan no m’acompanya. Crec en Déu, també quan calla.” I Baden Powell també diu: “Crec que Déu calla per tal que nosaltres ens arromanguem els braços, per posar-nos a la feina de deixar un món més arreglat del que hem trobat.”

Perquè creiem, ens comprometem i mostrem la nostra indignació per defensar els drets dels més febles. Treballem perquè totes les persones tinguin el pa a taula, sigui gràcies al banc d’aliments, minicrèdits, comerç just... sigui per economies circulars. Demanar justícia implica el compromís per defensar la causa dels mal alimentats, dels oblidats, dels refugiats. Bastir un món de fraternité des de la Revolució francesa (venim de lluny!) és ajudar les persones que ho necessiten (un habitacle digne, una feina, l’escola dels fills, el lleure...).

Mans Unides d’Andorra, febrer del 2017,posa a les nostres mans i ens convida a fer la revolució de la bondat i la fraternitat, amb els seus projectes: integració socioeconòmica de dones joves procedents de comunitats rurals a Tegucigalpa; a Kande-Zinguichon, Senegal, rehabilitació d’un internat de noies; construcció d’una sala de fisioteràpia per a discapacitats a Tatiouine, al Marroc; construcció d’un dormitori per a joves estudiants a la granja escola de Karang, al Senegal; adquisició de material escolar i mobiliari per equipar sis aules a Bangui, a la República Centreafricana, i a San Carlos de Bariloche, a l’Argentina, ampliació i millorar el centre infantil Manitos Abiertas. La revolució de la bondat traspassa les fronteres de religions i de les escoles de pensament. Comprèn dues missions: a) ajudar les persones necessitades escollides dels països més pobres, i b) sensibilitzar del problema de la fam. Gràcies a la campanya i gràcies al centenar de voluntaris artistes, que omplen el mes de febrer d’activitats, com ara la conferència Corredors humanitaris per a refugiats; l’aplec d’esbarts infantils i juvenils; la vetllada musical a càrrec d’orfeons del país, i el cinefòrum sobre el film La bicicleta verda. La misèria no es gestiona. La misèria es combat i ens obliga a treballar col·lectivament, amb “les mans unides”.

De Mans Unides d’Andorra atreu el fet que la seva dimensió espiritual va lligada a la dignitat intangible de la persona. La relació amb les persones aporta els projectes pels quals lluitaran per fer possible –encara que sigui com una gota d’aigua al desert– la justícia, la igualtat i els drets. Cal evitar l’exclusió, l’aïllament. Creure en la noció de comunitat. On hi ha més lligam social hi ha més germanor. Junts podem millorar el viure dels pobres més pobres del planeta. Tots en sortirem guanyadors.

El Jaume, monitor d’AINA, contava als nois i noies del campament Tamarros, el cap de setmana abans del 8 de setembre, les seves vivències al camp de refugiats. En cloure la trobada, davant la meva Confident, vaig pregar: “Meritxell, ensenya’ns a ser generosos / a servir els germans com Vós voleu, / a donar sense calcular, / a lluitar sense por a les ferides, / a treballar sense descansar, / a donar-nos / sense esperar altra recompensa / que el vostre somriure de Mare, Amiga i Confident.”