Dialoguem sobre 'La bicicleta verda”

Amb una fórmula ben simple, explico què és casar-se als nuvis que em demanen el sagrament del matrimoni: “Si tu ets jo i jo sóc tu, tu i jo som nosaltres.” Jesús, en la intimitat del darrer sopar, féu als Dotze aquesta declaració d’amor: “no us dic servents, sinó amics”. Quan l’amistat és evangèlica, un no és més que l’altre; ni és menys que l’altre. Mans Unides d’Andorra ens convida a anar més lluny: que les persones castigades per la fam siguin igual que nosaltres. Es parla de la feminització de la pobresa. L’infant i la dona són menystinguts socialment. El feminisme i els drets dels nens/es han sorgit com a autodefensa. El ministeri de Benestar Social fa tres mesos que treballa amb les ONG del país un llibre blanc sobre la igualtat.

Rellegeixo els projectes de Mans Unides d’Andorra d’aquests darrers anys. La majoria van dirigits a la promoció de la dona i a les escoles per a infants i adolescents. Enguany, no n’és l’excepció:

1) Un internat de noies al Senegal.

2) Una granja-escola per a joves al Senegal.

3) El mobiliari escolar a l’Àfrica Central.

4) Millora del centre infantil Manitas Abiertas, a Argentina.

No podem ser espectadors davant les desigualtats entre homes, dones i infants. Cal enganxar-nos al carro de l’esperança. Els monitors històrics d’AINA recorden amb emoció el gest de comprar, l’any 1981, quaranta-quatre màquines de cosir per a les noies de la parròquia Màrtirs d’Uganda del Senegal. Foren pagades com a mobiliari de la nova casa de colònies, que s’estava bastint. Gràcies a Andorra, els missioners van oferir a les noies la possibilitat de guanyar-se la vida com a cosidores.

Com un acte dins de la Campanya contra la Fam, dijous 23 de febrer a les 19 h, estem convidats per Mans Unides d’Andorra al cine-fòrum sobre la pel·lícula La bicicleta verda (2012). Directora: Haifaa al-Mansour. Moderarà el diàleg, la periodista Noemí Rodríguez. Es projectarà als cinemes Illa Carlemany d’Escaldes-Engordany. Entrada gratuïta.

El film ens ofereix una reflexió profunda sobre la dona que, des de l’escola i la família, resten esclavitzades per una cultura i una religió masclistes en superlatiu. La directora, Haifaa, escriu: “Espero haver fet una pel·lícula que està prop de la vida de les dones saudites a qui inspira i enforteix per a un desafiament a les càrregues socials i polítiques que les encercla. Encara és difícil reconstruir les tradicions profundament arrelades que neguen a les dones una vida digna, sobretot, perquè les mesclen amb les interpretacions estrictes de la religió.” La dona té prohibit anar en bicicleta. Wadjda, la noieta protagonista d’una mirada múrria i un somriure que fa brillar les dents blanques, malgrat la mare i la directora de l’escola, és crítica: juga amb els nens, no duu el vel, es deixa veure pels homes i viu només per tenir la bicicleta verda. El film és una paràbola poètica que ens alliçona: a) “si els ajudem a casa seva, els del Tercer Món no tindran la necessitat d’emigrar a casa nostra”, ens confia la germana Guadalupe, missionera a Alepo; b) i perquè els qui han vingut a casa nostra no hagin de patir com Bouchra i Rebiha, a qui no els lloguen pis per ser musulmanes, o com a Tehja Genard, catalana d’origen indi, que ha hagut de denunciar uns joves estudiants que, al tren, li han tirat en cara una llista de menyspreus: fastigosa índia...; c) A la vegada, la paràbola, ha de posar sobre la taula del fòrum les barreres socials, culturals, religioses que, conscientment o inconscientment, posem a casa nostra. Els psicòlegs denuncien la masculinitat agressiva en els adolescents. Les assistentes socials protesten de les retallades a les dones víctimes de violència masclista; del forat salarial que cada dia es fa més gros a favor de l’home; de la supressió de les subvencions per als estudis de gènere i a les petites empreses.

Les dones Guardianes de la terra de Guatemala, catòliques, evangèliques o maies, lluiten contra el racisme i les discriminacions amb el conreu de la terra. Han convertit totes juntes la solidaritat i l’agro-ecologia en un sistema econòmic alternatiu. (Panorama, febrer 2016). Grups de dones de la República Centreafricana s’ajuden entre elles i acullen desplaçats plantant cara a la violència. Juntes podem fer molt més, és el seu lema. (La Vanguardia, 29 de gener). Maria Lluïsa Oliveda, actriu, empresària teatral i feminista ens confia “sempre he pensat que la dona podia canviar el món, però últimament ho començo a dubtar”. Li fem aquesta pregunta: –“Ha quedat desenganyada de l’ONU, de les assemblees feministes, per on sovint passa?”– “Quan era petita” –respon la feminista– “una monja que devia veure’m angoixada em va dir: ‘Filleta, allà on estiguis fes el que puguis amb el que tinguis i et podràs morir tranquil·la.’ I això, és el que he fet tota la vida”.

En els moments de buidor, de soledat, d’incomprensions, d’errors, de pecat... he mirat confiadament la meva Confident. Sempre m’ha donat la mà. Sobretot quan els altres me l’han retirat en no veure amb bons ulls la meva llibertat.