Si l'Església escoltés més les dones

Partim de la base que homes i dones hem sortit de les mans de Déu, que és Pare i Mare a la vegada; que els uns i les altres som iguals en drets i deures. Tots, per igual, hem de parlar. Tots ens hem d’escoltar. Homes i dones hem de mirar cap endavant i anar construint un món, on capiguem tots i totes i tots i totes puguem conviure. No pot ser el gran nombre de feministes que desertaren de l’Església per no haver estat escoltades per a l’encíclica Humanae Vitae, de Pau VI. La monja Maureen Kelleher es lamentà que “malgrat ser nombroses les dones treballadores per a l’Església, en el Sínode sobre la Família, octubre 2014-2015, no es tingués en compte el seu talent pastoral a l’hora de prendre decisions”.

No es poden repetir aberracions com les d’un rector que, en prendre possessió de la nova parròquia, féu fora del servei a l’altar les noietes. Justificà la marginació de les noies davant la mare que li protestà la decisió: “Fer d’escolà és cosa de nens, perquè només ells un dia poden ser sacerdots.” L’Abbé Pierre va escriure que l’Església margina la dona dues vegades: una, perquè li tanca la porta del sacerdoci, i l’altra, perquè no pot esdevenir esposa d’un capellà. Anna Soupe, biblista, va escriure; “Anhelo quedar-me dins de l’Església i obrir amb Ella debats urgents”. (Panorama, gener 2010). I la germana Lucia Caram ha demanat perdó a qui hagi ofès, en dir “Maria, mare de Jesús i Josep s’estimaven com a espòs i esposa”. L’Església posa molt èmfasi en el celibat o la virginitat dels capellans i religiosos. I amb raó, el celibat o la virginitat són espais meravellosos, que permeten servir a tothom les vint-i-quatre hores del dia i on sigui, tenint el cor sempre obert a acollir i estimar els altres. Hi ha monges i capellans que han fet servir aquest espai per fugir del món i tancar-se en una religiositat desencarnada. Aquesta actitud és pecar contra l’autèntic sentit del celibat i la virginitat.

El dia 8 de març és el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Tot el meu reconeixement a les nombroses dones que es carreguen importants responsabilitats dins de l’Església; en la catequesi, animació litúrgica, premsa catòlica, membres del Consell Pastoral Diocesà i dels Consells parroquials, monitores de colònies... Si les dones deixessin de fer els molts serveis que fan a l’Església, aquesta quedaria molt reduïda i minvada, i una gran part de la seva tasca quedaria per fer. Per sort, no és així. La dona se sent responsable de la labor que hi fa, i la fa amb goig i entrega. En donen fe la quarantena de monitores d’AINA que amb els monitors fan equip.

On sigui. Hi ha monges i capellans que han fet servir aquest espai per fugir del món i tancar-se en una religiositat desencarnada. Aquesta actitud és pecar contra el celibat, contra la virginitat. Lucetta Scaraffia reivindica en una entrevista a Prier: “l’Església ha d’aprendre a cantar en cor mixt. La historiadora Luccetta, autora del llibre Les dones i l’Església defensa que les dones siguin més escoltades”.

Ara caldria que l’Església obri també –per a elles– la porta del poder. “Les dones són rares en els dicasteris [ministeris del Vaticà]”, escriu la monja Mary Melone. Sembla que el poder ha de ser monopoli dels bisbes i dels capellans.

El diaca i periodista Bertrand Révillon ens adverteix: “L’Église n’inventera son avenir que dans un partenariat entre hommes et femmes.” I la Maria, membre de l’equip responsable del Santuari la Mare de Déu de la Vega, es queixà en la darrera Trobada de Santuaris d’Espanya a Tarazona: “A una Trobada de responsables de Santuaris al Sud d’Espanya, em vaig trobar que tots eren homes; la majoria, sacerdots. Els vaig dir que no podia treballar en una trobada on es marginava la dona”.

Andreu Claret en una entrevista al BonDia presenta la seva darrera novel·la Venjança. El protagonista és una dona, quan –en un inici– era un home. Claret es justifica: “Se’m va encallar la novel·la i no avançava. Fins que el vaig canviar per l’Aíleen i va arrencar. No és només un recurs literari, té a veure amb la vida: les dones tenen una perspectiva diferent que els permet comprendre les coses –i encarar-les– d’una altra manera.” Talment com si fos un dogma de fe, l’autor de Venjança, conclou: “El món necessita urgentment el protagonisme de les dones.”

El Papa Francesc no vol ni clericalismes ni feminismes. Em fa contemplar la Mare Teresa de Calcuta, premi Nobel de la Pau, premi Bharat Ratna, és tota una dona, una de les més activistes del segle XX. Tots els moments de la seva vida, cada un dels seus tints en les seves mirades, i totes les reserves inesgotables de paciència i d’amor nasqueren de la seva vocació maternal. Amb raó, tothom l’anomenava Mare Teresa. Les seves mans, fosques i arrugades, sostenen el seu rostre fent pregària. Em duen a contemplar la mà allargada i oberta de la meva Confident per demanar-li: “Aquestes mans que han sostingut maternalment tantes altres mans, / que sostinguin les meves que agafen els ainistes per ascendir la muntanya de la Vida.”