'Nos vieux prêtres!'

Em sona més dolç en francès. Els nostres capellans vells, “que deviennent-ils?” em demana un bon amic de Luzenac. El dia 19 de març, festa de Sant Josep, és el Dia del Seminari per arramassar pregàries i almoines per als futurs capellans. En faig meditació en veu alta.

La gent em diu que sóc molt gran. En sortir a quarts de deu del vespre de la reunió a Govern sobre el Llibre Blanc de la Igualtat, la companya de taula, em demana: “com puges a Canillo a aquesta hora?” En dir-li amb el meu cotxe, exclama amb sorpresa: “encara condueixes?” Durant les colònies, després de dinar, acostumo a fer una partida d’escacs amb algun barrufet ainista. El jove adversari em tracta de tu. El corregeixo: “m’has de dir de vós, que és més català”. “És veritat –em replica el nen– el meu pare em diu que a la gent gran hem de parlar-los-hi, de vós”.

A l’estiu farà tres estius que el senyor arquebisbe digué en el comiat de la missa del diumenge dels pares a Colònies: “concedeixo a mossèn Ramon dos anys de pròrroga com a capellà de Canillo.” A l’hora de dinar vaig confiar-li al meu superior: “soc gran, però m’agradaria poder, per dos anys que em falten, celebrar els 50 anys de rector de Canillo. El senyor arquebisbe em respongué: “demanes molt!”. La meva consciència em digué: “ets molt gran!”. Des d’aleshores, canto “vell pelegrí, el meu camí ja arriba a terme / ja sento pròxim el Jordà...” amb tres anys més a damunt. Una cabassada d’anys!

Les cançons més monòtones que escolto un dia sí i l’altre també, són: “Quan et jubiles?” “AINA, després de tu, què?” “Mossèn, no em coneix? Vaig ser alumna seva fa 27 anys.” “Per què el senyor bisbe no li posa un ajudant?” “Et conserves bé!” Moltes lletres, però la música és la mateixa: “Ramon, ets gran.”

El bisbat d’Urgell acaba de renovar el seu Consell Presbiteral, que vol ser el Senat del bisbe. L’arquebisbe es reserva el dret de sumar-hi dos membres de la seva lliure opció. Ens confia l’arquebisbe: “he escollit un capellà jove, mossèn Gabriel, i un de gran, mossèn Benigne, per equilibrar les forces”. Mossèn Benigne, a qui, el dia 13 de febrer vaig felicitar el sant i l’aniversari, setanta-set amb uns mesos menys que els companys de la promoció 1950-1951.

En complir els 75 anys, el bisbat reclama una carta on demanes la dimissió. Vaig reescriure, el 19 d’octubre del 2014, la divisa que havia triat per ser ordenat sacerdot: “aquí em teniu, Senyor, envieu-me!” (Isaïes) Paraules poètiques que em serveixen per dir al meu superior: “plego, quan vós ho disposi”. Em quedo a punt mort, mentre espero les noves ordres. El bisbe de Solsona, Xavier Novell, predicà al funeral de mossèn Ramon de Verdú, dilluns, 20 de febrer: “50 anys de rector en un poble donen per tot”. Mossèn Ramon Roca en portava 47 com a pastor de l’Església de Verdú. El mes de juliol, en portaré 51 de mossèn de Canillo, que donen per a tothom, per a tot i més.

A mi mateix, em dic: soc molt gran. Entro a la peça més acollidora d’AINA, l’Àgora. No hi ha dia que no contempli l’obra artística del meu amic Toni de cal Jordi de Ransol: un llibre, com a professor; una creu, com a capellà; una càmera de fotografiar, com a afició preferida, tot agermanat amb unes mans, penyora del compartir, del donar la mà. Fou el regal del claustre de l’Institut Espanyol en el sopar de la meva jubilació, un vespre de juny del 2005. A la mateixa Àgora, hi tinc una de les fotografies que més estimo, la meva ascensió amb els esquís a coll-i-bé al pic de l’Estanyó amb el Jordi Jordana i el Gerard Barcia. La foto fou realitzada pel Pepito Casas. Això passà l’hivern de 1974. A la Trobada de Rectors de Santuaris a Tarazona, la primera setmana de febrer, em trobo amb companys que també ja fa uns vint-i-cinc anys que hi participen. Em confio amb el rector de la Sagrada Família, ja octogenari: “ens toca de plegar!”“De cap de les maneres”, em respon amb el seu mig somriure que no el deixa mai. M’escriu mossèn Oller de Girona amb qui vaig treballar pels JEC (joves estudiants cristians) als anys 70. M’encoratja: “tinc una parròquia de 1.300 habitants. Hem de continuar perquè, els bisbes, a l’inrevés dels entrenadors de futbol, no tenen banqueta”.

Soc feliç d’entrar en l’edat de la “grandesa”. El Papa emèrit Benet XVI ens demana la lucidesa de saber-se jubilar. L’escriptor Josep M Espinàs en el llibre sobre jubilacions deixa dit: “hom no s’ha de jubilar del tot i de cop; de moment, he deixat de contestar la cor­respondència”. Coincideix amb el meu amic excap de Govern que em confia: “ja no accepto cap invitació a sopars fora de casa”. Personalment, procuro jubilar-me de totes aquelles reunions, on tot es queda en paper mullat. També de les celebracions a fora de la parròquia. Tinc dos amics que s’han jubilat del cotxe, fet molt dur per a mi. El rector de Verniolle, a quinze minuts de Pamiers, em confia: “Tant que je peux, je reste en activité. D’ailleurs les habitants de la vallée veulent que je reste.”

Ser gran és l’edat d’or per passar del “fer” al “ser”, nodrit essencialment d’espiritualitat, de serveis senzills i de pregàries. Cal ser sacerdot fins al final. Malgrat que sigui l’edat de les pastilles, no ha de ser l’edat del “si no fos” o del fer el present, un passat.

Contemplo la meva Confident, mare jove, nerviosa, inquieta, desorientada i pietosa. Es confia a l’ancià Simeó i l’àvia vídua Anna. Miro amb Ella el meu passat. Hi veig una gran motivació, una ferma tenacitat, una sana tossuderia i... moltíssima sort. Somric amb Ella.