De la meva agenda
La Meritxell, la pastora de l'Armiana
L’amor sense humor és insípid com una amanida sense sal
Vet aquí que una vegada el Petit Príncep visità el planeta que tenia un rei que seia, vestit de porpra i ermini, en un tron molt senzill però al mateix temps majestuós. El rei era tan rei que tothom era súbdit seu. També el Petit Príncep, que acabava d’arribar. Fins i tot eren súbdites les seves tres filles. El rei ambiciós de la seva autoritat sobre tot el planeta va voler exhibir-se davant el Petit Príncep de l’amor que li devien la Margarideta, la Laia i la Meritxell. Cridà la filla gran, la Margarideta, i li preguntà fins a quin punt se l’estimava. La donzella li respongué que l’estimava com el pa, i el pare rei li contestà:
“Si em vols com el pa
queda’t ençà.”
El Petit Príncep somrigué davant la declaració d’amor d’una filla a un rei.
Cridà la mitjana, la Laia, li va fer la mateixa pregunta i aquesta digué que l’estimava com el vi, i el seu pare rei li contestà:
“Si m’estimes com el vi
queda’t ací.”
El Petit Príncep somrigué novament davant l’autosatisfacció del pare rei.
El rei pare cridà la filla petita, la Meritxell. Una noieta de disset anys de cos estilitzat, ulls blaus, cabells d’or com els del Petit Príncep i un somriure que transparentava la felicitat. Li va fer la mateixa pregunta. La filleta, nineta dels ulls del rei, li digué que el volia com la sal. La resposta de la minyona desplagué el pare, que la tragué de casa. Li digué:
“Si m’estimes com la sal
ves-te’n del meu hostal.”
El Petit Príncep plorà en veure la Meritxell adolorida perquè el pare l’havia treta de casa. La noia es va treure el vestit de princesa. Es posà un vestit tot espelleringat a tall de captaire a fi de dissimular el seu llinatge. La Meritxell enfilà un sender que les pedres i els esbarzers li impedien ascendir. Les ganes de guarir la ferida que li causà el pare rei li donaven la força de pujar muntanya amunt. De sobte es trobà amb un veïnat de dues cases. El rètol era mig tapat per una gavernera. S’hi llegia: “Armiana.” El fum que sortia de la xemeneia d’una d’elles l’empenyé a trucar a la porta. La mestressa es posà les mans al cap:
–On va una noia sola perduda per aquests descampats? Que no tens família? Entra. Escalfa’t a la vora del foc. Treu-te aquesta roba tan mullada i eixuga-la davant les brases de la llar.
A l’hereu de la casa li sortien els ulls de la cara en veure tanta bellesa caiguda del cel. La noia digué a la mestressa: “Busco feina.”
No en tenim ni per a nosaltres tres. D’això no te’n podem donar. El fill, que ja s’havia enamorat de la pobra noia pobra, intervingué: “Mare, pot cuidar-se del corral i de portar a pasturar les cabretes. D’aquesta manera podré dedicar-me als camps de patates.”
Dit i fet. La Meritxell, de bon matí quan els estels es ponen, curava de l’aviram. S’ho passava bé. Conversava amb les oques, gallines, pintades. Els conillets més joves els prenia en braços. Després d’esmorzar portava les cabretes a péixer a la Vall del Riu. S’emmirallava en l’aigua cristal·lina. La seva boniquesa era més rellevant. L’hereu de la casa li seguia els passos. Cada dia n’estava més enamorat. Però...
Un captard es presentà el rei a l’Armiana. Venia de caçar del Roc del Quer, Montaup i Soriguera. Estava cansat, tenia set i gana. La mestressa manà a la noia que li preparés un bon berenar. La Meritxell li preparà una amanida amb les verdures de l’hort de casa d’alta muntanya que hi cantaven els àngels. Després de l’àpat preguntaren al rei com havia trobat el berenar. Amb un to d’agraïment contestà:
–Mil gràcies. Ha estat molt bo. Però hauria estat excel·lent si no s’haguessin oblidat de posar-hi sal. Hauria preferit tenir de menjar sense pa, ni vi, que sense sal.
Aleshores, la Meritxell recordà al rei que un dia havia tret una filla seva de l’hostal perquè li havia dit que l’estimava com la sal. Al pare rei se li obriren els ulls i reconegué que aquella pastoreta era la seva filla. El rei pare li demanà perdó. S’abraçaren amagant les llàgrimes que queien d’aquells ulls blaus. El pare demanà que la filla tornés al palau. La Meritxell els sorprengué a tots: el Serni i jo estem enamorats. Ens volem casar. A més, soc més feliç amb les cabretes a la Vall del Riu que al palau amb tots els seus cambrers. El rei pare tornà feliç al palau perquè la nineta dels seus ulls l’estimava com la sal. L’amor sense humor és insípid com una amanida sense sal.