El miracle de l'estany de Montmalús

Vet aquí que una vegada, fa anys i panys, hi havia un nen que només pidolava ser feliç. Vivia en un petit paísm la gent del qual cada matícantava “és Andorra un paradís” acompanyats per una tenora. Dins d’aquest petit país, existia un oasi de llibertat on s’aixoplugaven les nenes i els nens per fer-hi colònies. El monitor Xesco els ensenyava la cançó: “si ens deixéssim de romanços / i ens estiméssim com cal / el món seria un paradís / un paradís terrenal”. Les nenes i els nens, tots hi vivien feliços. Tots, menys el Bartomeu. Tenia un deix de tristesa que no el deixava des que es llevava al matí fins a la nit, quan es posava al llit. Els pares, els mestres, els companys, tothom preocupats per la cara de prunes agres del Bartomeu, li preguntaven:

–Què et passa, Bartomeu?

El Bartomeu mormolava sempre la mateixa cançó:

–Vull ser un nen feliç com el petit príncep.

El Bartomeu era veí de Soldeu, com l’Àlex, el seu millor amic. L’Àlex coneixia bé tots els llacs de la parròquia. Des de petit ha acompanyat el seu pare a pescar. A més a més, tots els estius s’ha inscrit a les colònies d’AINA. Inquiet per la infelicitat del seu amic, li confià un secret:

–Amic meu, vols ser alegre i feliç com el petit príncep? Puja a l’estany de Montmalús i beu d’aquella aigua que fa miracles de felicitat.

El Bartomeu, com a veí de Soldeu, estava assabentat que els d’AINA tenien programada l’excursió al pic de Montmalús, i després baixar a l’estany. Aquest fet, el motivà a inscriure’s al primer torn de colònies. L’ambient festívol de cada hora a AINA fruità efectes inesperats. El Bartomeu es tancà encara més al seu món interior. Fugia dels jocs col·lectius. Es queixava del fred durant les activitats del vespre. L’única cosa que conservà, fou tocar la guitarra; però ho feia al toll de Sant Joan perquè no el veiés ningú. A la passejada d’AINA a Meritxell, la Laia li ofrenà una branqueta de gavernera. El rebé amb un gest de menyspreu ofenós. Només sabia demanar quin dia es feia l’excursió a Montmalús.

Fou el dia 25 de juliol, festa de Sant Jaume i festa major de Ransol, quan el centenar d’ainistes de la casa es traslladaren a l’oasi de Grau Roig. Al bell mig del petit bosquet, besat per dos rierols, a les envistes dels dos Cuvils, del Montmalús, plantaren la vintena de tendes. L’endemà, dia 26 de juliol, festa de Santa Anna, a les 8 del matí, tota la colla enfilà el sender devers el Montmalús. El Bartomeu, apressat, es posà davant de la fila. Obria camí amb el monitor. A les 10 ja eren a la collada. Prengueren un mos. Els monitors deixaren a l’opció de cada ainista la pujada al cim. Tots pujaren per la carena amb tanta atenció que semblava que tinguessin por. “Val la pena”, exclamà el Bartomeu per a sorpresa de tots. Era com una visió celestial contemplar tot el cercle dels llacs dels Pessons, coronat pel pic que duu el seu nom. El Bartomeu restà captivat pel paisatge que acull l’estany de Montmalús. Els seus companys entonaren “pujarem a dalt dels cims amb el cor alegre...”.

La baixada fou encara més complicada. A la 1 eren tots a l’estany, el Bartomeu se separà del grup. En un entrant de terra a l’estany, s’assegué. L’aigua li parlava de la felicitat. S’estirà per beure uns glops. Miracle! L’aigua reflectí el seu rostre amb una mirada transparent i un somriure d’orella a orella. L’aigua féu brollar de l’ànima del Bartomeu el petit príncep que portava a dins. La seva perplexitat fou gran: –és la resposta al meu gran desig de ser un nen alegre i feliç? És el fruit de l’esforç de l’ascensió entre tarteres, rierols i flors, obrint ruta als companys? O són les goges Alegria, Humilitat i Estimació de l’estany de Montmalús que han escoltat la meva pregària?

El Bartomeu comprengué gràcies a l’aigua cristal·lina que la felicitat és únicament la mirada envers l’altre, una comunicació de tot l’ésser a l’altre sense replegar-se, sense reserves, sense retorn al propi jo. A l’estany s’hi emmirallen els núvols, els primers i darrers raigs de sol del dia, els estels durant la nit... és la petjada de Déu, que és passió al grau infinit, on no hi cap la mirada sobre si mateix, perquè tot ésser sols és mirada envers l’altre.

Bartomeu agafà la guitarra del monitor. Es posà a tocar per a tots els companys. Per primer cop, la seva guitarra va somriure. L’airet era fresc. El Bartomeu deixà el jersei a la Laia. Aquesta va somriure pensant la branqueta de la gavernera. El Bartomeu tenia calor. A l’hora del dinar, el Bartomeu ajudà els monitors a repartir els entrepans mentre mormolava: “soc feliç servint!”

El miracle de l’estany de Montmalús tingué el zenit a la nit al foc de camp. El Bartomeu agafà de nou la guitarra i els cantà:

“Dins la nit, / fins i tot la nit més tancada / en el foc de camp / guspireja el foc de la família d’AINA.” La mainada s’arrauleix prop de les brases, que regalen caliu i joia als rostres rendits per la caminada. Els infants són allí per mirar en la mateixa direcció, deixant-se inundar per la Llum que desvetlla els cors.

Tots els amics reunits al voltant del foc canten: “El foc és un do de Déu.”

El Montmalús respon: “Soc aquí.” Mentre la música dels Pessons, corona de la meva Confident, agermana les veus.