Tots som Meritxell

Les mirades de les mares envers els seus fills en braços m’ho insinuen. Entre mare i fill no hi ha dos cors. Són un cor que s’anomena amor. No és, així, cap beneiteria de les meves!

El mig somriure de la sagrada imatge de la Mare de Déu de Meritxell ens ho confia: “Tots som Meritxell”, i jo em refio plenament de la meva Confident. No em deixaré entabanar pels que ironitzen sobre la meva inge­nuïtat.

Per mi, Meritxell és l’espai de tots on no cap ni una engruna de malícia. Meritxell visualitza aquelles velles cases andorranes on es respirava a ple pulmó la innocència, la senzillesa, la puresa, el candor. Les cases que vaig conèixer ara fa cinquanta-un anys: cases de portes obertes, acollidores, hospitalàries quan era el cas. Només necessitaves un ulls nets i generosos, una actitud franca perquè l’amor de l’àvia i de la mare que es flairava se t’arrapés a la pell.

Tots som Meritxell. El poeta historiador Esteve Albert al llibre que edità AINA l’estiu del 1986 per imprimir caràcter merit­xel·lià a la fillada de les colònies escrivia: “Pelegrins ho som en nom / d’alguna íntima creença / que ens duu per la ruta extensa / on la trobada va fent-se, / de prop o lluny, amb tothom.”

Tots som Meritxell. Als goigs més antics de Meritxell, del 1700, els canillencs cantaven: “Quan vostres plantes venen / a demanaros favor, / de vostre infinit amor / alcanfan lo que pretenen: / Canillo singularment / troba a tot mal, fa millora. / Puix del millor Sol Aurora / fou en vostre Naixement; / assistiu al que humilment / os invoca, gran Senyora.” (Transcripció literal de l’any 1700).

Tots som Meritxell. El novici jesuïta que publicà la primera història de Nostra Senyora de Meritxell, l’octubre del 1874, un any després que la Verge de Meritxell fos proclamada patrona d’Andorra pel Consell General, escriu: “Com una mare per lo fill del seu cor, axis ha vetllat sempre la Verge santíssima de Meritxell per les comarcas andorranes.” I clou el jesuïta: “Benehida sia la Reyna de les montanyes andorranes! Déu guarde los turons d’Andorra; Déu los guarde y Nostra Senyora de Meritxell!”

Tots som Meritxell. L’historiador i biblista Joan Riera i Simó en dona fe al llibre Santa Maria de Meritxell. Centre agrícola i ramader, que va escriure gràcies al llibre de comptes dels sagristans 1500-1853. L’església de Canillo li obrí les portes de l’arxiu parroquial amb el propòsit de “donar a conèixer el compromís de tots els ciutadans envers el culte a la Mare de Déu de Meritxell. Els sagristans feien d’administradors dels béns i recaptes del santuari. Eren nomenats pel comú de Canillo.” Hi llegeixo: “El culte a la Mare de Déu durant els segles XVI i XVII sembla que va ésser molt fervent entre el poble i la clerecia andor­rans.”

Tots som Meritxell. El meu amic i mestre el pare Cebrià Baraut, monjo de Montserrat, honorà la devoció del poble d’Andorra a la Verge de Meritxell. L’il·lustre medievalista i historiador dom Cebrià va escriure la història de la Mare de Déu de Montserrat, del la Mare de Déu del Miracle i de la Mare de Déu de Núria. Era conscient que la seva salut s’havia afeblit. Tot i això, com a testament, va escriure la història de la Mare de Déu de Meritxell. La seva condició fou que la portada fos obra de l’artista Sergi Mas i que fos un llibre de text par a la mainada d’AINA: la fidelitat als amics i l’estimació als infants eren les ninetes de l’il·lustre historiador. Dom Baraut escriu al llibre: “Avui el santuari de Meritxell renascut i renovat continua essent un santuari viu, un centre d’espiritualitat, que irradia llum i esperança a tots els qui s’hi apropen, andorrans i forasters. La devoció i l’entusiasme amb què els andorrans d’avui han commemorat, a tots els nivells, el setanta-cinquè aniversari de la coronació de llur patrona i el seu cent vint-i-cinquè aniversari de la seva proclamació oficial com a patrona d’Andorra, demostra palmàriament que aquesta fe, heretada de llurs avantpassats, roman ben viva i no s’ha pas extingit”.

Meritxell som tots. Soc feliç de proclamar-ho al llibre Vivències meritxel·lianes, en què recullo els fruits de totes les llavors d’amor que els ciutadans d’Andorra, i d’una manera especial els canillencs, han sembrat en el meu cor i en els dels ainistes. Ha estat una joia que un dels fruits hagi estat la publicació de la meva història de Meritxell, il·lustrada per la Pilarín Bayés. No volia altre regal que aquest pels meus cinquanta anys de capellà de Meritxell.

Meritxell som tots. L’Anna, en acomiadar-se d’AINA, on ha exercit altruísticament de monitora durant tres anys, escriu a la Mare de Déu de Meritxell: “... tres anys d’utopies, de cançons, del concert de les nostres vides. Tres anys a contracorrent, amb la revolta dins del cor, fent camí de la teva mà allargada i oberta i de la mà dels ainistes que m’has confiat. Amb tu, Meritxell, i amb ells he mirat les estrelles compartint silencis i intercanviant mirades d’amagat. He tocat el cel des del cim més alt: la Serrera, el Montmalús, Fontblanca... i he compartit les llàgrimes que això em va comportar... Gràcies, marona. No em deixis mai sola!”

Contemplo amb emoció, els dies 7 i 8 de setembre, la corrua de pelegrins que ascendeixen al cimal de Meritxell. Volem deixar enrere una societat deprimida, emboscada, a estones sense signes d’esperança. L’ascensió no és fàcil. La mirada de la Confident ens atreu. Gràcies a Meritxell descobrim: “Creure en Déu no és buscar una fe desencarnada, penjada en uns núvols d’un misticisme que t’allunya del poble, del món real.” Testimoniar que Meritxell som tots és una manera de creure que canvia els cors i canvia també la vida.