Si jo fos ministre...

Si jo fos ministre d’Esports, declararia el joc de cartes de la botifar­ra, esport nacional. Si jo fos ministre de Benestar Social, posaria com a assignatura obligatòria a totes les associacions de gent gran i de joves el joc de la botifarra. No oblidaré mai les partides de botifarra els diumenges després de sopar a cal Seixanta de Montanissell a la llum de carbur –entre el 1963 i el 1966–. El meu primer triomf a Andorra el vaig tenir al bar Tavi d’Escaldes. El Toni i un servidor guanyàrem la partida de botifarra a uns campions, el Dotet i el Vidal. Em digueren que quedaren avergonyits perquè el guanyador fou un capellà.

De la botifarra, m’encanta que la inventés un mut. També, perquè les regles de joc coincideixen amb les regles de la vida i de la feina: demanen pensament i estratègia. És un joc que requereix memòria, molta observació i capacitat deductiva: per què el contrari ha tirat aquesta carta? Què vol dir? Els companys de botifarra de Canillo, quan han jugat quatre mans, ja saben quines cartes té cada parella. Me n’oblidava. Em plau, també, que les trampes són castigades.

Més enllà del contro, recontro i Sant Vicenç, el més important del joc de la botifarra és l’ambient del bar, el cafè, la taula i la sobretaula. Puc contar-vos, encara que sigui amb llicències literàries, una de les sobretaules a la seu social de la gent gran de Canillo. Ara deu fer dos o tres anys. Parlàvem de les etapes de la vida.

–Aquests nois i noies de 12 a 16 anys són com una casa en un dia de mudança –va comentar el mossèn amb la premsa sobre la taula que parlava de botellons. Viuen una mena de desordre temporal.

El Pere que el tenia de company, va respondre: –Sí, però la iniciativa dels joves val tant com l’experiència dels grans.

–Passa que nosaltres desconfiem dels joves, perquè també vàrem ser joves un dia –exclamà enriolat el Tonet.

El Josep, el més crític de la colla, ens deixà anar: –Sí, sí... podeu anar dient però cap home asse­nyat ha volgut tornar a ser jove.

–I és clar que no –es justificà el Pere– perquè la maduresa és l’etapa de la vida en la qual ja ha passat la tempesta, encara que ens continuï el llampegueig.

El mossèn insistí: –La maduresa de la vida és l’art de treballar sense ser controlat, portar diners a la butxaca sense gastar-los i suportar una injustícia sense desitjar venjar-se’n.

Completà el Josep: –Jo crec que la maduresa arriba quan podem viure en pau amb el que no podem canviar.

Amb to divertit, afegí el Tonet: –Soc de l’opinió, que arribem a ser persones grans quan guardar un secret ens causa més satisfacció que escampar-lo!

Entrà en joc la ironia del Pere: –El que passa és que en aquest món tothom vol arribar a vell, però ningú no vol admetre que hi hagi arribat.

–Això succeeix perquè l’edat s’apodera de nosaltres de sorpresa, sense que la sentim arribar. Costa d’entendre, però la vellesa és el fet més inesperat que li arriba a l’ésser humà.

El mossèn animà la conversa: –Ben mirat, no som tan vells... el que passa és que tenim moltes joventuts acumulades. Hem d’estar agraïts a la nostra edat, perquè la vellesa és el preu d’estar vius encara. Una vellesa feliç és com el pastís d’una festa. I ara, excuseu-me. Són les vuit tocades. He d’anar a tancar la porta del Santuari de la meva Confident.

Entro. No sé què té la seva mirada. Comprenc. La meva Confident va escoltar la gent gran. Gràcies al vell Simeó i a la padrina del Temple, Anna, va comprendre una mica més el Misteri del nen que alletava.

Per no ser menys que el seu espòs Josep que feu do de dos colomins, ofreno un llantió pels meus companys de botifarra, amics amb qui, després de la partida, hem trincat pels meus 78 anys estrenats.