'Me'n recordo com si fos ahir'

“No són tants els anys, com la manera que els hem sabut viure, donades les circumstàncies de cadascú.”

Amb goig vull recordar el Peret de cal Toni del Forn, que –amb els seus 94 anys d’edat– fa seva la dita “no compten els anys de vida, sinó la vida que he donat als anys”.

Amb el mateix goig, també recordo la seva esposa Conxita, de cal Jarca, que ha omplert els seus 81 anys a Prats de Canillo amb una vida d’excel·lent qualitat.

El Peret es dirigeix cada matí, pas a pas, cap al Jimmy, per compartir un tallat i la conversa amb els amics. Si el dia és assolellat, fa una ritual aturada al banc de la plaça de Montaup. Completa la jornada al Forn amb el seu aviram, a la casa que és un museu de pagesia canillenca i al taller on practica l’art. Unes maquetes de les esglésies romàniques de la parròquia glossen les seves virtuts artístiques. Una casa que és un museu de la pagesia canillenca. Quan a la colla de quatre per fer la botifarra en falta un, s’ofereix a condició de tenir com a company de joc el mossèn. “La partida de cartes de la botifarra és una bona manera de cultivar la memòria”, murmura. La seva bonhomia fa que sigui amic de tothom.

La Conxita s’encamina cada matí cap a Prats. Ja té qui l’espera: les gallines i l’hort. A la tarda participa a les activitats comunals per acabar amb la partida de “no val a badar” al local social de la gent gran. Encara té temps per esgarrapar unes estones per escriure receptes de cuina, records d’infantesa o per col·leccionar de tot “perquè no m’agrada llençar res”, ens confia. Diu que guarda tots els recordatoris dels funerals de Canillo, des de l’any 1960!

Una de les dites que recull la Conxita resa: “Som a la vida per plantar un arbre, fer un fill i escriure un llibre.” Ella l’ha ben acomplert. A més a més de plantar cols i enciams a centenars, també ha plantat alguns arbres. Amb l’amor del Peret –el dia 9 de novembre festejàrem les Noces d’Or– ha fet una filla, la Meritxell, qui els ha recompensat amb dues precioses netes, l’Andrea i l’Àngela.

Dissabte 11 de novembre la Conxita ens confiava a l’auditori del Palau de Gel ple de gom a gom: “Avui és un dia molt feliç perquè s’ha acomplert el meu somni. Sempre m’havia agradat llegir i escriure. Us ofereixo allò que em faltava fer a la vida, el meu llibre: Me’n recordo com si fos ahir.” Els canillencs, amb un entusiasta i llarg aplaudiment, li digueren “moltes gràcies d’obrir-nos de bat a bat les portes de cal Jarca de Prats”. Amb les vivències transcrites que ens fan reviure l’Andorra “d’aquella gent que no tenia res, però no li faltava res, de l’any 1935, i era feliç”.

Llegeixo del llibre: “La vida de quan era jove no tenia les preocupacions que té ara; trobo a faltar els pares, que ens ensenyaren a fer les coses ben fetes. Els teníem molt respecte, res no era com ara; ens havien ensenyat a no tirar les coses, a estalviar, a treballar. Ara, si tothom no pensés tant en si mateix, el món aniria millor. El món ha canviat molt, per bé i més modern, però trobo a faltar l’honestedat i la confiança d’abans.”

Le prêtre des loubards, Guy Gilbert, autor d’una cinquantena de llibres, escriu: “La gent gran hem d’escriure, del contrari els joves coneixeran la història del món i no sabran ni un borrall de la història de la seva família.” El Papa Francesc predica: “El diàleg entre la gent gran i la gent jove fa miracles.” Completa el Papa: “Joves, teniu l’obligació d’acollir els somnis de la gent gran que són profecies, per portar-los a la realitat.” Les netes de la Conxita i el Peret presidiren la presentació del llibre de la padrina. Hi espigolaren aquells sentiments que els padrins havien sembrat en els seus cors i que, avui, veien en el llibre. Ens els feren compartir. “Aquestes pàgines ens ensenyen a saber estimar el nostre passat”, ens contava l’Andrea. “El passat que ens ha fet arribar on estem, pensar com pensem i ser com som.” L’Àngela ens confiava: “La meva padrina és una superheroïna per a mi. No entenc d’on ha tret tant temps per escriure un llibre. Cada matí, quan era petita venia a casa meva a preparar l’esmorzar i acompa­nyar-me al col·legi. Després anava a Prats, després a fer el dinar, després cap al taitxi, gimnàs... Quan els meus pares no hi eren, venia a fer-me el sopar i després dormia amb mi. Cada nit em feia resar el Pare nostre. Me l’estimo molt.”

La Rosa Maria Mandicó, com a consellera, portà a la taula de la festa el pastís de l’agraïment en nom del comú de Canillo: “Gràcies, per deixar-nos per escrit i tots sabem que el que no està escrit no existeix, per tant, ens deixes la teva empremta perquè les futures generacions entenguin com era l’Andorra o, millor dit, la vida dels habitants de Canillo, la teva... Per aquest motiu, des del comú de Canillo estem orgullosos que persones de la parròquia deixin un llegat escrit, perquè tots reconstruïm el passat, recordant com es vivia a Canillo.”

Aquets llibre, Me’n recordo com si fos ahir, em fa tocar de peus a terra. Ha reverdejat la meva enyorança a la terra, a la saviesa essencial del pagès i de la pagesa. Passarà sortosament aquesta era virtual i seguirem necessitant el saber sembrar, recol·lectar, moldre, pastar i coure. Som massa gent que vivim fantasiosament en el futur. Més d’un cop la meva visió d’aquest futur s’ha emboirat per sobreestimar la viabilitat d’allò en què crec.

A la Mare de Déu de Meritxell –que ens estima a tots– i és per a mi la meva gran Confident, que calça esclops com la padrina i la mare de la Conxita de Jarca, li demano: “No per la humanització de la tecnologia, sinó per la humanització de la Persona.” (Papa Francesc).