Miracles de Sant Antoni Abat, avui

El cònsol Major de Canillo, amb el plat de vianda a la mà, comenta “no oblidem d’on venim. Les nostres arrels estan ben arrelades: som pagesos i ramaders de cos i esperit i d’aquesta manera bastim el nostre futur”. Em sumo a la declaració del cònsol amb la cita de la lamentació de Georges Bernanos al Journal d’un curé de campagne: “Dieu nous préserve des reformateurs”. “No podem construir sobre sorra”, ensenya l’Evangeli de Jesús. La mainada ho palpa al taller de catequesi on la roca viva del Roc del Quer fa d’ambó a la Sagrada Bíblia. El David, cònsol menor, es reafirma: “el comú és gelós de servar les tradicions que alimenten l’ànima parroquial, com és el cas de la vianda de Sant Antoni”.

Aquest diumenge, proper al dia 17 de gener, festa de Sant Antoni, tots som convidats a la plaça del telecabina de Canillo a compartir la vianda de Sant Antoni que ens regala, fidel a la tradició, l’Honorable Comú.

El Peret té una prodigiosa memòria de biblioteca. Recordem. La confraria de l’altar de Sant Antoni embellia aquests dies l’altar del sant. Avui, ho fa la Fàtima. El capellà complia el vot de poble oferint la missa a Sant Antoni. Hi anava tothom, fins i tot els qui no posaven per res els peus a una església. En acabar la missa, el capellà sortia al carrer de l’església i beneïa els animals. Aquest dia els canillencs deixaven les portes obertes de la cort, perquè la benedicció arribés bé a les vaques.

Recordo que hi havia una família que, a més a més, em feia anar a la seva cort a donar una altra benedicció. Acomplia el desig amb plaer perquè el meu company de Prullans que no volia privilegis, no ho volgués fer. S’escaigué que aquell any es morí una vaca, i la família culpà el capellà per no haver-la beneït.

Continua explicant el Peret: “seguidament es menjava la vianda i a les postres es feien els encants per recollir diners per a la confraria que tenia cura de l’altar de sant”. Canillo serva l’esperit solidari dels Encants de Sant Antoni, que és una de les arrels de la parròquia acollidora. Des de l’any 2000 la capta es dona a una obra social. Enguany, serà per als equips infantils d’hoquei que lluiten contra el càncer.

La mainada treballa al taller de catequesi la festa de Sant Antoni a Canillo. Admirem la preciosa i artística talla del segle XVII-XVIII de Sant Antoni que durant dos diumenges presideix el presbiteri de l’església de Sant Serni. El rostre colrat pel sol i la neu d’alta muntanya, la bíblia, a la mà dreta, que ve a ser com el pou del desert del Petit Príncep on beu ell i els seus ermitans del desert a Egipte. A la mà esquerra, el sant sosté la campana amb la qual convoca a tots a menjar la vianda. Crida l’atenció dels catequitzats, el porquet que té com a amic de companyia. La Jana, que tot ho sap perquè tot ho pregunta, em demana: “Sant Antoni encara fa miracles amb els animals?”.

Gràcies, Jana. La mainada s’asseu prop i davant del Sant. Els explico:

“¡Abans de ser capellà es debatia cada dia dins meu una forta baralla que no em deixava tranquil durant el dia i em privava del son les nits... Era entre dos llops!

Un dels llops era la pura maldat, la negra por, l’encesa ira, la podrida enveja. Tot era rancor, avarícia, orgull, ressentiment, mentides, egolatria, competència, superioritat...

L’altre llop era la preciosa Bondat, la bella Alegria, la dolça Pau, el pessigolleig de l’Amor, el bon dia i el bona nit de l’Esperança, el verd de la Veritat, el blau de la Serenitat i un grog intens, el de la Llibertat. Tot ell era Humilitat, Dolcesa, Generositat, Amistat, Empatia, Benvolença, Fe segellat per l’estrella que brilla a la placeta d’AINA amb el mot clau: compassió.

Aquesta guerra es viu també dins de vosaltres i dins el cor de tots els homes de la terra, de la mateixa manera que la va viure Sant Antoni al desert.

Em talla novament la Jana:

–Mossèn, quin dels dos llops guanya?

–Amics, guanya el llop a qui tu dones de menjar!

En cloure la catequesi, fem un petó a la Mare de Déu de Meritxell, la Mare de tots i la meva Confident.

Ella ens dona la seva mà allargada i oberta per caminar pel 2018 sempre cap endavant. Ella ens mira amb els seus ulls grossos i ben oberts “perquè la mirada és el llenguatge de l’amor”. Ella calça els esclops de la humilitat com els besavis ramaders de Canillo temps a. Amb Ella i amb l’empenta de la Vianda de Sant Antoni, guanya el llop de la Vida com ho cantem als Goigs: “Ja que sempre vencedor / del dimoni són estat: / imploram per protector / a Vós, Sant ANtoni Abat”.