Reeixir la nostra vellesa

Mossèn Blai Fortuny ha descansat a la casa del Pare del cel el 5 de gener. Una cadira buida a la taula de l’amistat fa molt de mal al cor. Els sacerdots de l’Església de les Valls ens hem reunit a AINA com fem cada primer dilluns de mes. Mossèn Blai no hi és, en la reunió del mes de gener del 2018. Ens consolem oferint-li la pregària de la litúrgia de les hores. Comencem la trobada llescant el pa de l’Evangeli del diumenge. S’imposa un silenci. Ens manca la paraula de mossèn Blai que tant ens il·luminava a l’hora d’encarnar la Paraula de Jesús a la pastoral andorrana. El buit i el silenci fruiten l’agraïment: “Gràcies, Senyor, per haver format part de tots nosaltres, pels vincles de germanor que ha teixit, per l’amor que ens ha donat, pel servei que durant cinquanta anys ha fet a tots els ciutadans d’Andorra; gràcies pel que ens ha ensenyat, per tota l’espiritualitat i saviesa que ens ha transmès.” Mossèn Blai, el 3 de febrer, hauria complert els 91 anys.

Jesús crida Simó i el seu germà Andreu, Jaume i el seu germà Joan: “Veniu amb Mi, us faré pescadors d’homes.”

Fidels a la crida de Jesús, dos mil anys després, urgeix seriosament que l’Església segueixi donant resposta a aquesta crida. Ens cal reflexionar i veure que, des del començament del segle XXI, han estat traspassats en el Bisbat d’Urgell més d’una trentena de sacerdots. Els que restem dempeus hem envellit molt. La majoria de nosaltres, abans de cinc anys, el més probable és que ja no puguem continuar. Tenint en compte aquesta realitat, s’haurien de trobar nous líders –capellans o no capellans– per escoltar, encoratjar i evangelitzar els pobles, i “fer la pesca d’homes”, segons les paraules de Jesús.

El Papa Francesc ens adverteix que no hem de fer proselitisme, però que hem d’anar a la perifèria... Jesús deia: “Mar endins i sense por.” No ens hauríem de quedar satisfets pel fet d’oferir la missa dominical a una parròquia. Tampoc podem ser capellans que fem més voltes que un molí de vent. Hem d’estar amb la gent. Hem de treballar a pic i pala la vinya que se’ns ha confiat. Serem pescadors d’homes quan humanitzem les relacions, escoltem, comprenguem, consolem, compartim... La persona és el subjecte imprescindible de la vocació sacerdotal... com feia Jesús, que cridava cadascú pel seu nom!

El 2 de febrer celebrem la festa de la gent gran en honor dels ancians Simeó i Anna que acolliren Jesús el dia de la seva presentació legal al Temple. L’Associació de la Gent Gran de Canillo amb la candela beneïda i les típiques crepes renova el compromís de reeixir la vellesa.

La gent gran que envellim ens trobem davant de dues actituds: a) veure la vellesa com un naufragi i ofegar-se en l’amargor, o b) preparar-se per a una última etapa per tal d’obrir-se confiadament a les sorpreses que la muntanya d’anys ens reserva.

El cardenal Journet va escriure: “Quan Déu ens dona encara un dia de vida és perquè Ell té necessitat d’un acte d’amor a la terra.” Vacunem-nos per tal d’evitar que les ferides que ens fan els anys no apaguin la flama del cor. La joventut del cor es troba en la capacitat d’estimar. Ben cert que no podrem tornar a pujar al Comapedrosa, però en la muntanya de l’amor no hi ha limitacions... amb l’ajuda de Déu.

Soeur Emmanuelle ens confiava en la seva darrera etapa de la vida: “No puc fer res d’important per a la gent, però puc somriure sempre, escoltar sempre, puc omplir amb la meva presència d’estimació el lloc on estigui. No és fàcil estar sempre alegre. Aleshores em dic: ‘Ma petite vieille, un peu de courage!’” El pecat ens envelleix. Retrobem-nos amb l’esperança i l’amor que tenen la màgia de rejovenir-nos.

Ofreno la candela beneïda, penyora de la meva fe, a qui és Llum de Migdia: la Mare de Déu de Meritxell, patrona de tots i la meva Confident. Ella, com somrigué als ancians Simeó i Anna, somriu també a tots els ancians aquí presents... “S’esdevindrà que, als últims dies, diu Déu, vessaré el meu Esperit sobre tota carn, els joves veuran visions i els ancians tindran somnis.” (Actes dels Apòstols 2,17).