“Hospital de campanya”

El Papa Francesc ha predicat moltes vegades que l’Església ha de ser com “un hospital de campanya”, i ara ens refresca aquesta imatge en la Jornada Mundial del Malalt 2018, que s’escau en la festa de la Mare de Déu de Lourdes, 11 de febrer. Des del far del Vaticà, Francesc ens fa do del missatge: “ser hospital de campanya compromet l’Església a acollir tots els ferits per la vida”.

El Santuari Basílica de la Mare de Déu de Meritxell vol ser –i és– una de les sales de “l’hospital de campanya” de l’Església universal. Hi entrem. Combreguem amb els crits de dolor que hi ressonen. “Per què tant de sofriment?... Per què aquestes malalties, aquests accidents, aquestes angoixes, dols, massacres? Què he fet perquè Déu ens castigui amb tanta crueltat? Per què els infants, els éssers més innocents de la Terra, sofreixen quan persones corruptes duen una vida de rajàs? Per què em sento tan sola, després de perdre els éssers més estimats? Davant d’aquests clams, sortits de cors adolorits, guardem silenci. No tenim paraules per calmar aquest agut clamor de lamentacions!

Ens sentim a prop i donem la mà al malalt, embolcallat en la buidor de la soledat; a prop de la persona corferida, anorreada sense poder aixecar el cap. Volem donar fortalesa a qui exclama: “Ho he perdut tot... fins i tot la família em posa la sal de la ironia a les ferides”. El sant Job, nafrat físicament i moralment, va arribar a maleir el dia que el va parir la seva mare, i és que sovint, les circumstàncies i el dolor ens sobrepassen.

En una de les meves llargues estones al Santuari de Meritxell, “hospital de campanya”, una mare es desfoga explicant-me la mort del seu fill, ocorreguda la nit del 17 al 18 de novembre del 2005, com si fos ahir. El meu fill va ser atropellat per una camioneta. No sabem si fou un suïcidi o un accident; sense cap mena de dubte fou un accident-suïcidi. No ho sabrem mai. Viurem aquí baix per sempre més en aquesta incertesa. El que sabem és que fou la droga. Ha mort després de viure tres anys en un infern, ell i nosaltres, pares i les seves dues germanes. Tres anys de fugides, de mentides, de deliris, de vagareig. El nostre fill era un noi sensible, afectuós, confiat, pur, just. La droga anul·là la seva voluntat, l’aïllà, l’enfonsà en la desesperació. Admiro la serenor en què la bona mare em relata la història familiar als peus de la Mare de Déu de Meritxell, coneixedora del que és la mort d’un fill. Georges Bernanos pretén raonar el misteri: “l’escàndol de l’univers no és el sofriment, és la llibertat. Déu féu lliure la seva Creació, heus aquí l’escàndol dels escàndols, perquè tots els altres escàndols provenen de la llibertat”. És un advertiment als educadors del pes de la seva responsabilitat en educar el do del bon Déu que és la llibertat, i un toc d’atenció a tots.

El sofriment no serà mai un càstig de Déu. Un Déu d’amor no pot ser a l’origen de la crueltat i del sadisme! Ell mateix, en la persona de Jesús, va experimentar què és el sofriment, i amb la seva Resurrecció, quan arribi el final del nostre camí a la Terra, ens va obrir a l’esperança, refermada en aquestes paraules: “Déu eixugarà totes les llàgrimes dels vostres ulls i no existirà més la mort, ni el dol, ni crits, ni penes, ni dolor ni sofriment”. (Apocalipsi 23,4)

Paul Claudel va escriure: “Déu no ha vingut a suprimir el sofriment; Ell no ha vingut per donar-nos-en explicacions, sinó que Ell ha vingut a omplir el patiment de la seva presència”. Simone Weil completa: “La souffrances est à l’amour ce que le mystère est à l’intelligence”.

Algú fa ofrena d’un llantió a la Mare de Déu. M’hi apropo per ajudar a encendre’l i pregunto: Per a qui l’ofrenes?”

Em dona una profunda mirada: –“Pateixo molt cansament constant. El metge em va hospitalitzar d’urgència. La sentència ja me l’esperava: ‘tens càncer’. Ara em sento enfonsada i no faig més que sanglotar...”

A la mare que ha perdut el fill, li demano uns consells per apropar-me a la persona que passa un intens sofriment. Els resumeixo: 1) Callar, escoltar i no donar consells de cap mena. 2) Evitar els sermons i les espiritualitzacions com “ara el teu Fèlix està millor on està...”. 3) No tenir por a combregar amb el dolor de l’altre encara que sigui maldestrament. 4) Confiar a la tendresa de Déu la persona corferida que estimes. 5) Ser fidel a l’amistat des de la delicadesa, la discreció i des de les manifestacions d’afecte com ara compartir unes postres, una visita, una flor...

En la Diada Mundial del Malalt, celebro la missa al Santuari de Meritxell, “hospital de campanya” pels malalts de les set parròquies. Després de la benedicció prego, acompanyat de la mare que ha demanat la missa pel seu fill, a qui és Mare amorosa de tots i la meva Confident: “Mare de la tendresa, volem confiar-te tots els malalts en el cos i en l’esperit, perquè els sostinguis en l’esperança. Et demanem també que ens ajudis a ser acollidors dels nostres germans malalts...” (Papa Francesc).