El santuari, cor del poble

Manresa, cor de Catalunya, informa a l’entrada de la vila el rètol de benvinguda a la capital del Bages. Els santuaris de Catalunya, les Balears, Andorra i l’Arieja s’han aixoplugat el 5, 6 i 7 de març a la balma d’Ignasi de Loiola de Manresa. Ha estat la XXXIX trobada. El cor de cadascun dels santuaris ha palpitat harmoniosament amb el cor manresà sota la mirada de la Moreneta. Què és un santuari, si no és el cor del poble?

“No hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor de l’Església.” (Concili Vaticà II, dixit a la Lumen Gentium). El president del secretariat de rectors de santuaris comenta com a salutació d’acolliment: “Ningú de bona voluntat no hauria de sentir-se exclòs d’un santuari, sigui quin sigui el camí que l’ha portat fins allí.” I afegeix el bisbe Agustí Cortés: “És l’esperit del Senyor qui ens empeny. Cada trobada ens fa do d’un missatge d’encoratjament, d’un intercanvi de vivències pastorals que són la nostra riquesa.”

Posem damunt la taula de la trobada la pregunta: “Què ens inquieta a tots els responsables de santuaris en aquest ambient secularitzat que s’estén com una gota d’oli? Quin és el rol del nostre santuari en la societat d’avui?” El pare Joan M. Mayol, director del secretariat, ens convida a la feina. Ens diu: “Entrats ja plenament en el segle XXI, cal que mirem el futur i ens preguntem quin sentit tenen els santuaris en el nostre món contemporani.” El monjo de Montserrat ens presenta els dos conferenciants: mossèn Ramon, professor pastoralista, i el pare David, jesuïta, que amb la seva saviesa i els seus testimoniatges personals ens assenyalaran les pistes del camí a seguir.

Un dels elements de l’ADN d’un santuari és el camí. No hi ha santuari sense camí. L’arquitectura del santuari de Meritxell ho visualitza: es pot caminar des del claustre dels miralls, l’església, el claustre de la llum, Meritxell-Memòria... caminem des de dins de l’Església; i també es pot caminar de portes enfora a l’Església: el monument dels Pariatges, el jardí del santuari, les cases de Meritxell... L’arquitecte Ricard Bofill, amb la divisa de l’escut andorrà Virtus Unita Fortior, uneix als peus de la Mare de Déu el camí ral que va de França a Catalunya amb el camí de Meritxell, Mereig, roc de la Salve, coll d’Ordino, Valira Nord. Soc feliç que els santuaris hagin fet de la meva vida, un pelegrí.

Mossèn Ramon Prat ens marca el punt de sortida del camí, que passa pel pont que uneix la fe i la cultura, l’altre pont que agermana la fe i la justícia, i el darrer, que uneix la fe i la persona per encaminar-nos devers el Regnat de Déu. El professor de la Terra Ferma ens convida a enderrocar bar­reres, a contemplar el jardí interior... sense separar-nos de l’aventura de la humanitat: el bé comú, la dignitat de cada persona i la nostra inquietud de ser aprenents i buscadors de Déu, sempre.

El santuari ha d’oferir, a més del camí, també la taula i la sobretaula. El pare David Guindulain ens ha fet regal d’aquesta anella per glossar el rol del santuari al món d’avui: el camí és el temps de cercar i arrelar-se en l’esperança; la taula és l’instant de “l’ara, sí”, l’acompanyament espiritual, la festa, el consol, la pregària. La sobretaula ens l’ha ofert a l’església del Rapte, on hem pregat: “Cerca el silenci / abandona el cor en Déu / que en Ell reposi.”

Dono les gràcies als 51 participants que, durant la convivència, m’han regalat les seves confidències: “Dins d’un santuari sentim que Déu sofreix amb nosaltres, i això ho canvia tot.” (Felanitx, Mallorca). “El santuari, un món de silenci.” (Santuari del Mont). “El santuari fa visible una Església desacomplexada que comunica prioritàriament i amb audàcia. Una Església a les antípodes de l’horitzontalitat.” (Joan, laic). Els amics de Reus, encarregats de la pastoral de la Mare de Déu de la Misericòrdia, ens resumeixen la missió del santuari en tres b: la b de bondat, la b de bé i la b de bellesa. Al santuari, m’esplaio dient gràcies a la vida! Al santuari, canto la vida! Al santuari, danso la vida! No vull ser res més que amor, li dic a la meva Confident, tot fent-li l’ullet abans de tancar les portes de Meritxell.