Al roc de les Bruixes no hi ha bruixes

“De bon matí, quan els estels es ponen, hem de sortir a guanyar els pics gegants...” Ens trobem al port d’Incles. Un cussol bastit de pedres seques ens assenyala que al davant tenim la França endins. Als nostres peus, l’estany de Garzan. Un núvol juga amb ell. L’aigua cristal·lina li fa de mirall. Del núvol estant, una veu trenca el silenci contemplatiu. “Desnie-se’n la fada a la bona hora, / millor reina i senyora / en Meritxell trobaren estes Valls” (Verdaguer). Reconeixem la veu. És la del poeta nacional i mestre de tots, mossèn Cinto Verdaguer ens demana refrescar la memòria, com ell ho feia tot escoltant els pastors andorrans.

Era un 8 de setembre dels primers anys del segle XII. El dia es despertà amb un cel blavíssim i vermellós a la part de sol ixent. La brisa omplia de música la vall. Com si fos un somni, la Fada, acompanyada de dues goges, aparegué al bell mig del llac. Garzan, que havia estat niu –santuari de la Fada, queda transfigurat en un petit mar d’argent–. Els pastors enlluernats per tanta bellesa el batejaren amb el nom de Fontargent.

La Fada s’envola devers el port d’Incles. Al cussol, s’atura. S’acomiada emotivament del llac “no us tornaré a veure riu de Fontalba, estanys de Fontargent” (Verdaguer) que des de l’eternitat heu estat el meu santuari. La boniquesa de la Fada omple de poesia: “Les valls d’Incles són plenes /d’harmonies, de somnis i misteri / als raigs que hi deixa caure l’hemisferi, / a la serena de qui cova el món”. (Verdaguer). El rierol d’Incles serpentejant la vall canta a la Fada mentre els prats i el bosc li fan de catifa. La Fada i les seves goges descendien pel camí del Gall on sembraven missatges. Davant la cascada de les Moles “d’un sol salt i ample” (Verdaguer) va escriure “els moments importants de la vida són aquells en què ens donem la mà els uns als altres”. I Sant Joan de Caselles, “amb un retaule cosí germà del de Sant Miquel de Prats” (Verdaguer) “l’infant és per a la humanitat ensems una esperança i una promesa”.

No bufaren bons vents per als canillencs. Una pudor de sofre s’estenia com una broma pel camí de Canillo a Prats. Els veïns recordaren l’acció satànica que s’endugué dels set companys del poble de Prats. La Fada es va sentir obligada a no seguir el camí. El diable que havia estat foragitat amb la creu de set braços –tots els dimonis són al·lèrgics a la creu i al nom de Jesús– es plantà altivament a la plaça de Prats i exclamà per espantar la Fada:

–Aquí teniu tota la milícia infernal per barrar-vos el pas, i per a més inri, menar-vos novament a Garzan.

Les seràfiques goges, abillades d’humilitat i tendresa, no s’acovardiren. Recordaren aquell dia que Miquel cridà a Satanàs: “Qui com Déu” i amb el tall afilat de l’espasa de Déu el feu agenollar als seus peus, i amb ell, el diabolisme.

Miquel feu callar Satanàs i, per deixar el camí lliure a la Fada, l’ar­rossegà fins sota mateix del bosc dels ceps. Allí, punxant-lo amb l’espasa, l’empenyé cap a l’infern. Satanàs es resistí indòmitament clavant les allargades ungles a la roca on s’havia refugiat. L’espasa de l’Arcàngel Miquel és el braç de Déu. De Satanàs, sols ens resten les cicatrius de les unglades.

Els veïns de Prats homenatjaren el coratjós Sant Miquel bastint l’església que duu el seu nom i aclamant-lo patró del veïnat. Els canillencs batejaren la roca de les unglades del diable amb el bonic nom Pui - Bondat. La Fada seguí el camí ral fins a la Gavernera, cor de les set parròquies que li fa de santuari. Els ainistes han convertit cada unglada en una gaverna que ens porta a la Fada:

“Cada vegada que ajudes el pare i la mare, plantes una gaverna. Cada vegada que comparteixes els jocs, com bon amic o amiga, plantes una gaverna.

Cada vegada que fas bé la teva petita pregària al matí al llevar-te, i al vespre a l’anar a dormir, plantes una gaverna.

Cada vegada que tens cura del germà més petit, plantes una gaverna.

Cada vegada que saps perdonar i demanar perdó quan cal...

Cada vegada que...”

Al roc Pui-Bondat no hi ha bruixes. Hi ha un jardí d’amor per a la Fada i per a les angèliques goges.