Acolliu els infants febles!

Un no sap com, han arribat 2.331 infants i adolescents als països catalans. Ni un d’ells té un familiar a prop. Les autoritats només pensen on aparcar-los. Els ciutadans només saben mormolejar: “Pobra canalla!” La tragèdia s’apodera de l’ànima del poble quan la mainada conta que “hem perdut 52 companys en alta mar”. Entre aquella mainada dissortada, hi ha un jove intrèpid que es diu Zaïr.

El jove d’un color morè fosc se les ha enginyat totes per burlar els controls de la Renfe per arribar a la Cerdanya. Li han parlat d’Andorra i té l’obsessió de conèixer-la. Zaïr, jove sensepapers, s’encamina muntanya amunt devers Meranges. A Meranges, agafa el camí dels contrabandistes que surt als Cortals d’Encamp, les Pardines i Engolasters, que es troba només a 1.616 metres d’alçada.

Engolasters era una vall molt bella i fèrtil. Els homes s’hi havien instal·lat tot formant una vila rica i pròspera. Posseïen ramats de centenars de vaques i de milers de moltons. El veïnat escaldenc encara estava de festa perquè la Fada, gràcies a l’arcàngel Sant Miquel, havia reeixit a fer el niu santuari a la gavernera que resplendia al migdia d’An-dor­ra. Per rememorar aquest fet, bastiren la joia romànica que és l’església dedicada a Sant Miquel: una coveta amb un elegant campanar que ens fa mirar a tots cap al cel!

Zaïr arribà, després de trepitjar molta neu, a Engolasters per la setmana dels barbuts, coneguda com la setmana de més fred de l’hivern. Estava fet un miseriós. Era cap al tard, però al poble ja era negra nit. Totes les portes de les cases tancades a pany i forrellat. Zaïr, cansat, mig mort de fred i amb una gana que s’hauria menjat un bou amb banyes, es trobava totalment desorientat. Sort que veié al capdavall del car­rer Gran una llumeta. Es recordà de la seva mare: “no ploris per la foscor, que les llàgrimes no et deixaran veure la llumeta de l’esperança.” La llumeta era del forn del flequer del poble. Meravellós! Podré escalfar-me, menjar un mos de pa i aixoplugar-me durant la nit. Pam, pam, pam! Tres tocs suaus. El flequer d’un caràcter de mil dimonis, l’escridassà: – “On vas a transcantó, en aquestes hores i en aquest mal temps?”

– “Tinc gana, tinc fred”, contestà tímidament el jove.

–“Si vols menjar, abans t’ho hauràs de guanyar. Entra i comença a pastar.” Zaïr no s’ho féu dir dues vegades, de moment es podria treure el gel que duia al cos. Acabada la feina, el jove demanà al flequer:

–“Bon home, per l’amor de Déu: ¿voldríeu deixar-me repassar la pastera per coure’m un panet?”

El flequer, així ho féu: però davant la quantitat de pasta que recollí, li va dir:

–“No, aquest no, seria un pa molt gros, i no us el puc donar.”

Zaïr, mort de gana va insistir:

–“Puc tornar a repassar, per si encara queda una mica de pasta per a fer-me un panet?”

Zaïr enfornà la mica de pasta que recollí. I, oh miracle, del forn en sortí un gran pa daurat, calentó, bonic. El flequer gelós li arrabassà el pa dient: “És massa pa per a tu. Demà al mercat en trauré uns bons sous. Vés-te’n de casa meva.” I l’empenyé fins al car­rer. La dona del flequer, sentint els crits, baixà a posar pau. El flequer li advertí que es cuidés de la seva feina. La dona fou un mar de llàgrimes.

Zaïr se n’anà del poble d’Engolasters. Darrere seu començà a ploure. L’aigua caigué en tromba fins a omplir la vall i engolir la vila. Sols quedaren les campanes que, miraculosament, tocaven ofegant els crits i els plors d’aquells mal vilatans.

Zaïr, el jove intrèpid, sol i desemparat, feble entre els febles, no era altre que Jesús, que desaparegué.

Finida la tempesta, aquella vall s’havia transformat en un estany: l’Estany d’Engolasters.

Diuen que en dies de temporal i també la nit màgica de Sant Joan, una veu surt del més pregon tot barrejant-se amb el bell brogit del tro, és la veu de la dona del flequer que clama: “Acolliu els infants febles.”