Aprendre i créixer gràcies als nois i noies

Estima’m quan menys m’ho mereixi... perquè és quan ho necessito, és el títol del llibre de Jaume Funes, psicòleg i periodista. Hi llegeixo: “No hi ha enigma de més gruix que tot allò que fa i que diu i que rebat i que condemna i que proposa un adolescent.”

Només s’educa des de l’acompanyament flexible, pacient, disponible i pròxim.

És possible un món millor i val la pena arriscar-se.

Camino amb nois i noies des de fa 60 anys. Pel camí he après i aprenc:

1. Cal estimar els nois i noies tal com són i no com voldria que fossin. Són una franja molt important de la societat. Avui, una mica més trencats que fa 50 anys. Els nois i les noies són actors d’un sagrat desafiament per al nostre món en plena mutació.

2. Els nois i noies són el mirall de les incoherències de les persones adultes. Si mirem 50 anys enrere hi havia una coherència entre l’educació de la família, de l’escola i del lleure. Avui, tot això ha petat. Ha desaparegut. Vivim en una societat mancada de coherència.

3. Nois i noies fràgils. El seu món s’enfonsa davant la malaltia, el fracàs, l’accident, la mort... La depressió, patologia freqüent en ells, guanya terreny en el seu món. Cal oferir-los atenció, estima, temps, cura i confiança. Sense la nostra mirada acollidora i bondadosa es trobaran mancats del do de l’Esperit que es diu fortalesa.

4. Gairebé sempre a una família sòlida, uns infants ferms. Mai més retrobarem el temps que no vàrem donar als nois i noies quan eren petits. La riquesa més gran que un matrimoni pot donar als fills és el seu temps. L’escola instrueix. L’educació va de bracet amb el pare i la mare.

5. Cal conrear la comunicació. Cada dia són més colla els nois i noies que diuen: “No em parlo amb els pares”; “la meva habitació, la tele, l’ordinador, el mòbil són la meva família”. Dialogar no és sols parlar. Els gestos, les mirades, les sobretaules, els passeigs, els esports, els moments de distensió tots junts... són el caldo de la comunicació per a sempre. Una presència regular i intensa dels pares és un valor inestimable.

6. Educar des de l’exemple. La força del testimoniatge és millor que moltes paraules. El pare i la mare han de ser persones adultes, amb una personalitat ferma, nobles, que se sàpiga que són la columna vertebral dins la família. Cal ser conscients que els nois i les noies no es cansen de demanar coses. Un no ensenya a viure per al dia de demà que, com a tot­hom, el camí de la vida els oferirà moltes escenes d’oposició.

7. Reeixir en la seva vida. Els pares i mares han de parlar del demà als seus fills en termes de reeixir i de fracassar. El fracàs té importància: “Si tanquem la porta a tots els errors, la veritat es quedarà a fora” (Tagore). Desitgem no que “triomfin a la vida”, sinó que “triomfi la seva vida i que visquin dels seus somnis”.

8. L’educació comprèn tres categories: a) la llavor, b) l’arbre i c) el terreny. El gra és el jove; l’arbre és l’adult que esdevindrà i el ter­reny és la confiança sense la qual el gra no esdevindrà arbre.

9. Crec en tu. L’adolescent necessita ser comprès, escoltat, que se li confiï responsabilitat i que se li doni seguretat. Molts nois i noies volen menjar-se el món. Per ajudar-los, responsabilitzem-los. Diguem-los: “Confio en tu”, sobretot quan se senten desorientats.

10. Treballem la igualtat des de l’humor i el bon to. Enfadar-se amb els nois i noies, escridassar-los, és fer-los mal a ells i també al nostre esperit. La dolcesa de tracte crea harmonia amb el noi@ i amb un mateix.

11. El paternalisme, el maternalisme no és estimar. La medalla de l’amor té dues cares: mimar i exigir. Si mimem sense exigir el nen no creixerà, el seu horitzó restarà limitat.

12. Diguem al noi@: “Ajuda’m.” Mai com avui els joves no havien sentit tant la necessitat de ser útils als altres. A un noi@ dir-li: “Ajuda’m” és dir-li: “T’estimo, t’escolto”.

13. Resem. Les pregàries sorgeixen del cor ple d’una bellesa resplendent. No creuen, però són feliços quan els dic que prego a la Mare de Déu de Meritxell per ells. Per resar, no cal gaires paraules, n’hi ha prou de deixar-se acariciar pel vent de Déu.

14. La llum de Meritxell. Serem feliços d’escoltar els crits de les persones que demanen ajuda. Serem feliços de caminar en una societat deshumanitzada. Serem feliços de lluitar al servei dels pobres. Serem feliços d’estimar sense abaixar els braços. En definitiva, serem feliços de ser el que som... Si ens acompanyen la Llum i l’Amor de Meritxell.