De la meva agenda
Andorra té ànima: Meritxell
L’ànima és el joiell que guarda gelosament els sentiments, les emocions, l’alè dels desigs, les vivències que han solcat la nostra memòria, la sensibilitat davant la bellesa, l’anhel de la creació artística
“L’ànima d’Andorra és Meritxell”, em respon el Pol petit. L’afirmació m’emociona. Em duu a treure la pols dels llibres de filosofia de quan estudiava al seminari de la Seu d’Urgell. Hi rellegeixo.
L’ànima és el joiell que guarda gelosament els sentiments, les emocions, l’alè dels desigs, les vivències que han solcat la nostra memòria, la sensibilitat davant la bellesa, l’anhel de la creació artística, la profunda necessitat de ser estimat i d’estimar. I, a la base de tota aquesta riquesa, la comunió instintiva amb la transcendència, gràcies a la qual l’ànima es transfigura amb l’Ànima, que és el respir de vida que anima tots els éssers vivents.
Meritxell és l’ànima d’Andorra perquè és aquella part vital de l’ésser que la tecnologia mai no podrà reemplaçar. Per sentir en la pròpia pell que “Meritxell és l’ànima d’Andorra”, ens cal la innocència d’un ainista com el Pol o els mots dels poetes. Suara, aquests ho faran comprendre al nostre món.
Mossèn Cinto Verdaguer contempla com la Goja de Garzan s’envola cap a Meritxell “desnie-se’n la fada a la bona hora / millor reina i senyora / en Meritxell trobaren estes Valls”, deixant-nos abans un llac que esdevé una font d’argent. Avui, llac de Fontargent. Des del cim emblemàtic de Casamanya, escolta la melodia de les aigües de les dues Valires, la del Nord i la de l’Orient, visualitzant que són “la formosa lira que canta a la Mare de Déu de Meritxell”. Els pelegrins d’Ordino i la Massana al roc de la Salve, a envistes del Santuari, despleguen la bandera i hi posen la veu: “Salve Regina...” Mossèn Cinto s’endinsa fins al fons de l’ànima andorrana pujant als llacs dels Pessons. Contempla: “Damunt son front llueixen / los dotze estanys Pessons, corona hermosa, / que de brillants i gemmes li ofereixen / aqueixes cimes on lo cel reposa”. Paul Claudel s’omple –ens omple– de la Llum de Migdia (Meridiem): “És migdia. Veig l’església oberta. Cal entrar. Mare de Jesús, no vinc pas a pregar. No tinc res per oferir, ni res per demanar. Vinc únicament, Mare, a mirar-vos. Mirar-vos i plorar de felicitat, sabent això que jo soc el vostre fill i que Vós sou aquí. Mare de Jesús, rebeu el meu agraïment”. “Ja des de l’edat mitjana / per les Valls sempre vetlleu”.
El cant de milers i milers de pelegrins en el caminar de més de 8 segles, és el reconeixement de: “Meritxell, és l’ànima d’Andorra.” Hi pelegrinen les mares per donar gràcies per la fecunditat. Els infants i joves per mantenir neta la mirada “la fe d’Andorra guardeu”. Quan perillava la unitat del poble per la crisi econòmica de finals del segle XIX, el Consell General treu forces de l’ànima i la proclama amb unanimitat, el 23 d’octubre del 1873, Patrona. L’aclama “que sou d’Andorra el tresor”.
El poble celebra el retorn de la pau a Europa amb la coronació del 8 de setembre del 1921, “com a reina us coronaren / vostres pobles andorrans”. I si el cada dia dels ciutadans d’Andorra és Meritxell, per la seva festa major, el poble i els seus representants volen ser “a la casa pairal” perquè com va escriure el filòsof Apuleu al segle II “un a un l’ésser humà és mortal, però tots junts il·luminem el món, salvem la humanitat”.
L’ADN de l’ànima és animar. Andorra divideix el temps en abans de Meritxell, i després de Meritxell, amb l’obertura d’un nou curs.
La festa de Meritxell és la paràbola d’una aturada davant la Patrona per caminar amb ànims renovats cap endavant.
La fe en Maria de Meritxell no ha de buscar falses seguretats, esperant miracles, i menys encara un fanatisme supersticiós, sense estar disposats a posar la col·laboració que Déu vol, com Ella féu. La Meritxell és una noia canillenca, de poble, camperola, muller d’un fuster, senzilla mare de família pagesa, que sap quines són les dificultats de cada dia.
Des del cimal de Meritxell escolta el clam del poble, perquè Ella és del poble. Ens allarga la seva mà oberta perquè Ella sap ben bé què és sofrir, què és la solitud, el dolor, l’opressió.
Els qui estimem la Meritxell no vivim una fe alienant; som persones compromeses que busquem el bé del poble i amb Ella ens sentim forts, esperançats, solidaris, encoratjats de totes les causes justes.
Contemplo, com feu Paul Claudel, la meva Confident. Em confia que la fe del poble no pot quedar en paraules boniques. Necessita concretar-se. Ella amb el Nen als braços encoratja els joves monitors i monitores a caminar amb els infants d’Andorra cap endavant amb l’única arma eficaç: l’educació en valors humans i cristians.
Gràcies, Meritxell, per donar-nos més identitat!