De la meva agenda
'Soc de colònies'
Enguany fa 125 anys que l’ajuntament de Barcelona va organitzar la primera tanda de les estades
Fou l’any 1893. Enguany fa 125 anys que l’ajuntament de Barcelona organitzà la primera tanda de colònies d’estiu. AINA ha estat convidada a través de la FEMN, Fundació Esplais Mare de Déu de Núria del Bisbat d’Urgell. La sala noble de Sant Jordi de la Casa de la Generalitat de Catalunya, presidida pel president, el bisbe, el conseller d’Afers Socials, ha acollit una gernació de monitors que van des dels 80 anys fins als aspirants a ser-ho 7 anys. Tots lluíem el medalló a la solapa: Soc de colònies.
La nostàlgica trobada a Barcelona em transporta a Roma al sínode sobre els joves, viscut des d’Andorra durant el mes d’octubre. “No volem un sínode sobre els joves. Reivindiquem un sínode de joves”, ens confia Eugénie Paris. L’estudiant de teologia fou una de les tres representants dels joves francesos al sínode. En parlar de les vivències més importants compartides, Eugénie diu: “Després de seure al costat del Papa Francesc, un jove més de la colla –fet que m’ha fet molt feliç–, m’he emportat a Rouen haver estat testimoni de discussions d’allò més vives entre joves d’arreu del món. M’ha fet mal al cor la queixa de tants joves que lamentaven no trobar un accompagnateur en el seu camí de fe.”
–Per seguir avançant, què cal fer? –Li demanen els companys de comunitat.
La jove sinodal ho resumeix en dos eixos: “Per progressar l’Església no ha de tenir por de confiar responsabilitats als joves. I els joves hem preguntar-nos: ‘Què puc aportar a l’Església de Jesús? Com la puc servir?’ Estem mancats malauradament de líders”. En demanar un consell per portar a la nostra realitat les propostes del sínode, l’Eugénie ens somriu. “Continueu amb l’escoltisme, amb l’esplai, amb les colònies, amb l’educació del lleure. A l’Àfrica, són les parròquies que apleguen els joves. A França, c’est plutôt par les mouvements, comme le scoutisme, que l’Eglise nous rejoint.”
Mirem més enllà. El sisè objectiu de l’ADN d’AINA resa: “Tenir cura de l’espiritualitat dels monis i dels infants.” L’espiritualitat no està confinada només als temples i als llibres sagrats. El Papa Francesc predica que hem d’anar a les perifèries. A Bellcaire diem: “Anem al de fora.” L’espiritualitat ha d’estar en la política, en l’economia, en la vida de família, en la sexualitat, en el lleure, en la festa. Per Tots Sants, Jesús ens deia: “Vull joves feliços.” El camí de la felicitat és l’amor, els fonaments del qual són la humilitat i el servei. L’amistat és l’argamassa que manté unida la humanitat.
–Què és l’espiritualitat? Em demanen alguns monitors en contestar via internet la formació del mes d’octubre. L’espiritualitat és la relació sense ego. L’espiritualitat és una manera de viure, de respirar. Gràcies a l’espiritualitat ens preocupem més de visionar que de planificar. Jesús deia: “Mireu els ocells del cel com volen!” No engabiem els joves. Deixem-los volar.
–Sortia del Palau de la Generalitat de Catalunya amb una divisa ben apresa: “ Seguim avançant!” Josep Oriol Pujol, director general de la Fundació Pere Tarrés, proclamà a la sala noble de Sant Jordi: “L’esperit de les primeres colònies de 1893 perdura avui. Aprenem a ser més persones, ser més compromesos, responsables, transcendents.” El professor Josep Oriol clogué amb una lletania de noms que glossaven la vitalitat dels 125 anys. El conseller d’Afers Socials convidava els monitors a portar l’esperit de servei durant unes colònies a l’espai públic. El professor de la Universitat de Girona, autor de tres volums sobre la història del lleure, ens mostrà com els joves –gràcies a les colònies– han acumulat vivències, han après a innovar, a ser protagonistes d’una societat democràtica, han esdevingut líders socials. El president de la Generalitat, Quim Torra, va declarar que el dret al lleure és inseparable del dret de l’educació. I va alçar la veu a favor dels infants vulnerables. Va concloure amb el compromís del govern que presideix: “Volem 125 anys més d’èxits per compartir més valors, més solidaritat, més fraternitat.”
Els moments més celebrats de l’aniversari dels 125 anys de colònies els oferiren les veus testimonis de monitors, de mares de monitors, d’una nena colonista, parlant del que es viu en unes colònies. Catalunya ha honorat el bisbat d’Urgell en triar com a primer testimoni mossèn Ramon Balagué, que ha compartit els 50 anys de sacerdoci entre la vida parroquial i el lleure. Mossèn Balagué ha bastit la casa de colònies de Bastanist, que és més que una casa. Espigolo del seu testimoniatge: “... entrem a la casa de colònies amb el somriure de felicitat. A colònies, tot és diferent. És cert. Una casa de colònies pot ser un poblat indi, una nau espacial, el planeta del Petit Príncep. Les sales d’activitats contenen dosis de creativitat, d’animació de vetllades. Els exteriors, danses, jocs de nit, eucaristies. Durant molts anys de la meva vida he tingut la sort d’obrir les portes de la casa de colònies, de dedicar-hi temps i de viure-hi molta pau. Tant de bo que avui poguéssim obrir les portes de les nostres cases als injustament empresonats o exiliats (aplaudiments).”
Prego a la meva Confident amb les paraules de l’amic mossèn Ramon Balagué: “Ser responsable d’una casa de colònies implica molt de temps, molt d’amor, molta dedicació i un gran esperit de creativitat... I sempre pensant en les noves persones que han de construir aquest país i aquesta nació. Sigueu benvinguts i benvingudes a qualsevol casa de colònies. Hi trobareu acolliment i escalf.”