'Tombe la neige'

Cantàvem en la nostra joventut Tombe la neige, del cantautor Adamo. Era el meu primer hivern a Canillo.

Neva. La neu és la paraula de la poesia més pura.

Neva. La neu reflecteix la bellesa de Déu i la seva força.

Neva. La neu ens endinsa en un bosc revestit de sacerdot que ens mena a la transcendència. L’evangelista (Mateu 17,2) ens relata: “Els vestits de Jesús eren blancs com la neu sota la llum d’un sol esclatant en la Transfiguració al Tabor.”

LA NATURA ANDORRANA S’HA VESTIT DE BLANC. La neu convida a cercar el contacte íntim amb la Vall entapissada de blancor.

AINA, NASCUDA PER EDUCAR, duu els infants a gaudir de la neu. A descobrir el tacte i la gelor besats pel sol. A familiaritzar-los amb la pràctica de l’esquí de fons, esport a l’abast de tots, també de la mainada que es comença a sostenir dempeus. És un passeig màgic que segueix la traça del monitor. Lliscar amb els esquís del nòrdic per la Vall d’Incles desvetlla la sensibilitat, l’esforç i la il·lusió.

La neu té el do de la gratuïtat més verge. “De nevada no n’ha quedat mai cap per caure”, ens confien els avis canillencs. És el regal de cada hivern a la natura andorrana. La neu ho transforma tot. Ens fa iguals a tots. Ens retorna la pau i la serenor per tornar amb optimisme a la lluita quotidiana. Instaura el silenci. El silenci de la neu és un obsequi del cel. La pedagoga Montessori va escriure: “No es tracta de trobar activitats per fer a la natura; només ens cal que els infants juguin i tinguin un lligam íntim amb ella. Això és la cosa important.”

Contemplem la cordada blanca de fondistes que enfilen la Vall d’Incles amunt. Uns amb els altres s’engresquen. Juguen. Canten. S’emocionen. Observen tot l’entorn, familiaritzat durant les colònies d’estiu i desconegut durant els mesos d’hivern. La lliscada per la neu eixampla la ment i el cor. Per sempre més seran uns romàntics empedreïts dels hiverns andorrans.

Estimen Andorra. Respecten el país. El preserven. Els joves monitors veuen sobradament recompensat el seu voluntariat en constatar que “els cursets d’esquí de fons d’AINA” són una gran festa per a la mainada. L’Olívia ens confia: “Faig experiència del sagrat a camp obert com si em trobés en una gran catedral.” I l’escriptor Georges Barbarin diu: “Le paradis n’est pas un lieu, c’est un état d’âme.”

L’esquí de fons fuig de la massificació. No sap res sobre tecnologies. Sols compta amb el mar de núvols que juguen amb el massís de Juclar i amb el cap del port de Fontargent. No hi ha pressió de cap mena. Sols diversió. Contemplació. Ni el risc ni la por tenen res a veure amb l’esquí nòrdic de passeig.

L’esquí de fons d’AINA demana a cada fondista la convivència amb el grup. El contacte extrem amb la natura. La capacitat d’assumir responsabilitats. Un progrés continu en el dia a dia. L’educació en el lleure és fonamental per completar els processos d’aprenentatge en el creixement del cos i de l’ànima.

L’esquí nòrdic ofereix els valors pedagògics que van més enllà de les aules: fer país, fomentar la convivència, conrear la creativitat, plantar cantant, acollir els valors humans i cristians. Tot el que es fa a AINA mira de superar la societat del jo-jo i del ja-ja. És a dir del “només jo” i del “ho vull ja, ara i aquí”, de la immediatesa.

La meva Confident que es va donar a conèixer a la gavernera florida sobre un bon tou de neu ens confia: LA VERITABLE FELICITAT ES TROBA EN LA CALMA DE L’ESPERIT I DEL COR.

Clausurem els cursos d’esquí de fons a la sala dels Pariatges d’AINA. Pregunto als joves fondistes: Què és el que més us ha agradat de l’esquí de fons?

Aquestes són algunes de les respostes:

- “Ajudar un company més petit que jo que ha caigut”, respon el Pere.

I la Laia ens conta: “Parar taula per als meus companys.”

Al capvespre, en tancar la porta de l’església del Santuari de Meritxell, ens creuem la mirada, la dolça Mare de tots, la meva Confident: -Hem aconseguit els nostres objectius! Gràcies.