Conte de Quaresma: la cendra

Una vegada hi havia un planeta anomenat Terra. La Terra era tan bonica i preciosa que encisava a la seva gent. El seu verd de primavera sembrava l’esperança per totes les valls. “És meravellós tenir el cor ple d’il·lusions”, cantaven els joves acaronant la guitarra. La Terra es vestia de color d’or els mesos d’estiu. Les espigues multiplicaven el pa de cada dia per a pobres i rics per igual. El blat dels sembrats feia pensar en la cabellera daurada del Petit Príncep. La tardor monopolitzava tots els colors. La mainada ho festejava amb la “Festa de la Tardor”. El blanc més verge se’l guardava per als mesos d’hivern. Els infants i joves d’AINA cantaven entusiasmats: “... Tots aquests colors m’agraden a mi.”

Els pares, amb els seus fills, passejaven pels senders que s’endinsaven per la Vall. La música del rierol els acompanyava. Preferien aquesta melodia a la de qualsevol auricular, per bona música que els regalés. Es deixaven acaronar per l’aigua cristal·lina de les fonts arran del camí. Els fills més grans s’enfilaven, encoratjats pels pares, tarteres amunt. Un cop arribats al cim cridaven: “Soc lliure.” Durant la setmana, tots vivien de la bellesa que havien mamat el cap de setmana. Els obstacles del camí de cada dia eren pintats del vermell bonic. Tots cantaven: “Déu les va pintar (les roselles) d’un vermell bonic.” La Terra és la Casa de tots. Tots eren feliços de compartir-la.

Passaren els anys. La Terra s’anava poblant. Cada d’any que passava es triplicava el nombre d’habitants. El fet estrany fou que la gent es cansà de ser feliç. Els infants s’anaven omplint de tristeses perquè els pares i les mares els donaven tot el que demanaven o els deixaven fer tot el que volien. Havien perdut el somriure pel camí. Alguns d’ells es barallaven quan jugaven. S’insultaven amb llenguatge d’allò més lleig que escandalitzava fins i tot els pares: “On han après aquestes paraulotes?”, preguntava l’àvia als pares de la criatura. A casa, els nens i les nenes no paraven taula. Tampoc no els agradava portar la brossa a les escombraries. I això que a l’escola estudiaven l’ecologia. La bonica i preciosa Terra es tornava cada dia més grisa. La broma de la lletjor ens l’amagava des del tossal de Juclar fins a les bordes dels pagesos canillencs.

Les persones grans es tenien enveja els uns als altres. Semblava que els divertia guardar al cor la rancor que esclavitza les ànimes. Tots es desvivien per guanyar dinersiI després es gastaven els diners en medicines per viure. També es deixaven enlluernar per tota mena de luxes i capricis. El fet més greu era haver perdut el gust per la bellesa de la Terra. “Amb el diner podem comprar plaers i diversió” es deien els uns als altres. El Petit Príncep els replicà: “Amb el diner no podeu comprar l’amistat i l’amor.” Una beata que lluïa un santcrist d’or contava que l’havia comprat gràcies al diner dels seus fills. El Petit Príncep li replicà: “Amb diner no pots comprar ni un sol gram de fe!”

Quina decepció per al Creador de la Terra bonica i preciosa! La Terra s’havia posat tan trista que Déu digué: “Enviaré el meu Fill Jesús, per tal que l’alegria, la felicitat, els colors vius tornin a la Terra. D’aquesta manera, petits i grans es tornaran a estimar pel que són i no pel que tenen.

Així, doncs, Jesús vingué al planeta Terra un 25 de desembre. Era negra nit però una brillant Estrella regalà un raig de llum que donà color als ramats dels pastors i al cant dels àngels: “Pau de nou a la Terra.” Des d’aquella nit el verd de l’esperança ha donat color cada cop que ha nascut un infant a la Terra. Ho canta R. Tagore.

L’infant es féu jove. Un dia decidí anar al desert on restà 40 dies i 40 nits. Tota una Quaresma! Sabia que el desert té uns colors molt àrids. D’aquesta manera ens ensenyaria el que Déu Pare li havia confiat: “Superar l’egoisme de voler ser sempre els primers; la manca de solidaritat que ens fa viure tancats i ens priva de mirar als costats; superar el consumisme que ens omple la motxilla de coses superficials; la crítica negativa que adoba el populisme que encega els joves...”

Els AINISTES escoltaven amb tanta atenció la història del planeta Terra que havia perdut els colors, que agafaren la guitarra i es posaren a cantar: “Blau és el color del cel en despertar, al matí quan surt el sol. Blanc és el color de la neu a dalt dels cims...” La Clàudia, decidida com sempre, interromp. Demana la paraula. Amigues i amics, us demano que agafeu un bolígraf i un full de paper. Escrivim ara allò que no ens agrada del nostre món. Denunciem les dues coses que més tenyeixen de gris el planeta Terra, i també el nostre cor. Els ainistes del “MÓN MÀGIC DE LES COLÒNIES 2019” ens demanen una TERRA PLENA DE COLORS, recordà amb èmfasi la Clàudia.

El mossèn aplaudeix la iniciativa. Cada monitor diu en veu alta allò que cal corregir urgentment del planeta TERRA: “Fora els sorolls que ens roben el silenci i no ens deixen escoltar la Bona Notícia. Deixem el punt mort i viatgem cap a Ítaca. Allunyem la rancor dels cors que ens esclavitzen...” El mossèn recull totes les denuncies. Les posa en un braser. Hi cala foc. Els monitors entonen la cançó dels “Colors”, com si fos un improvisat foc de camp.

Els monitors titulats, responsables de la formació, recullen les cendres. El mossèn les beneeix. Cada monitor se’n posa com penyora d’humilitat al front. La resta la guardem per al FOC NOU DE LA PASQUA JOVE. Gràcies, cendra. Gràcies, AINA, que ens ensenyes a aprendre dels errors. Amb la meva Confident canto “Oh, feliç culpa que ens regala la Vida Nova per a un món millor del que hem trobat (Baden Powell).