El blat al sac

Jesús digué: "Heus aquí, que va sortir el sembrador a sembrar..." Mateu 13,1.

Què em passa pel cap en el moment de l’estrena del documental Entre Muntanyes, arrels de l’arbre? Se’m fa present el meu pare i la meva mare comptant al captard d’un dia d’estiu els sacs de blat després de la batuda del blat sota un sol que crema. Havien llaurat, passat el cultivador, sembrat, adobat, segat, batut a potes –i sempre cantant– per arribar en aquest captard i comptar els 10, 12 o 15 sacs de blat al sac i ben lligat. Acabava el recompte amb una alifara.

El documental Entre Muntanyes és el blat al sac, és la bona collita per haver acomplert la paraula de Jesús: “El sembrador sortí a sembrar, ha tingut estimació per la bona terra que són els infants, ha vetllat per tal que la cugula no negui l’espiga i amb devoció n’ha recollit el gra”, tot al peu de la lletra de l’Evangeli.

El meu carisma d’educador, de sembrador, ha estat possible perquè, com al meu pare, se m’han confiat les terres, m’han fet do de les llavors. El documental Entre Muntanyes em proporciona la felicitat de recordar-les. Em dona l’ocasió de fer justícia amb un gràcies a tots com el massís del Casamanya.

Gràcies a la meva família, als meus mestres i als veïns de Bellcaire. Gràcies als superiors, professors i companys dels meus 13 anys de Seminari a la Seu d’Urgell.

Gràcies als ganxos d’Organyà, on em vaig estrenar com a sembrador. Només cal recordar que el nomenament de mossèn de Canillo m’arribà mentre feia uns campaments a les Masies de Coll de Nargó.

Les bones llavors que havia rebut, les he de sumades a les dels parroquians de Canillo: anava a pescar furtivament amb el Pepo i el Janetó per poder aprendre el nom de cada pedra de les muntanyes que ells també coneixien; la mainada que em feien d’escolans: el Ramon del Motxo, els Janetons, els de la Júlia i el Joan amb els quals fèiem sortides de dos diesen direcció als Siscaró, la Vall del Riu.

Unes gràcies especials al gran mestre Pere Canturri i a la seva esposa, la Rosita, i a tot el seu equip: Rosanes, Riberaygües, Plandolits, Jou, Guillamet, Clemente... que m’acolliren durant cinc anys als Campaments del Molt Il·lustre Consell General a Engolasters amb el Jan d’amfitrió, o a Arinsal, on la padrina de l’Olga em convidava a la vora del foc a un vas de llet per poder refer-me del fred de la nit. Sense el CAMIC, avui el blat al sac d’AINA no el podríem celebrar.

Ho conta l’Evangeli de Jesús: "uns llauren la terra, altres sembren, altres guarden el sembrat, altres seguen i altres recol·lecten. Sols no es fa mai res."

Gràcies a la Mare Maria, braç dret de les colònies Populars de Canillo. Gràcies Ramona de cal Martí i Teresina, la meva germana, cuineres al Casal Sant Serní. Gràcies als primers equips de monitors: Toni, Nadal, Pere, Mercè, Rosa - la de “el cel és blau”-, la Maria Àngels, els germans Josep Maria i Jordi... Cada un d’ells amb la bona feina, eixamplaren el camp per poder sembrar més i amb llavors de més qualitat. “Si podem pujar el pessebre al pic del Comapedrosa, AINA es podrà fer” digué el Pere, arquitecte. El 5 de desembre, després de 13 hores d’ascensió el pessebre del Nadal 1980 era col·locat al pic més alt d’Andorra. I el 19 de juny de 1982, el bisbe Martí i el Cap de Govern, Òscar Ribas, obriren les portes d’AINA.

I la resta de la història, la coneix tothom. Any rere any –i així més 40 anys– hem sembrat durant el curs amb formacions de monitors i a l’estiu a les colònies i els campaments hem recol·lectat el bon gra per poder fer farina i també pastar un bon pa de comunió entre les 7 parròquies andorranes. Comptem els sacs: més de mil joves monitores i monitors des del seu voluntariat han ofert les vacances d’estiu per oferir-les als infants i adolescents. Més de 25.000 infants i joves s’han educat en el lleure d’AINA.

Gràcies, David Haro i Jaume Planella i Pau i Manu i tot l’equip de mostrar-nos amb el documental els sacs de blats recol·lectats. Gràcies perquè el documental serà també el sac que el meu pare guardava per continuar sembrant.

Gràcies sobretot a aquella sense la qual no hi hauria hagut la sembra, sense la qual la sembra no hagués granat, sense la qual no hi hauria ni sega ni batuda i pa de comunió: gràcies Mare De Déu de Meritxell, tu ets la protagonista de l’obra. La meva Confident que té la contemplació en el seu ADN ens convida a fer memòria, a contemplar el paisatge. L’essencial viscut a AINA. Si viatgem per la vida amb el nas posat en la guia turística, no podrem gaudir de la Vida.