L'església dels pobres

Càritas parroquial de Sant Julià de Lòria convidà per conversar sobre “Pobresa i marginació a les grans ciutats” a la germana Victòria Molins,S.T.J. molt estimada pel seu culte als pobres.

La sala d’actes de l’església s’omplí de gom a gom, dilluns 20 de maig al capvespre. Aquesta religiosa, que podem dir que té els genolls pelats de tant agenollar-se per servir les persones pobres, excloses, refugiades i empresonades, va signar les paraules del Papa Francesc dirigides als participants de la Trobada de Càritas Internacional a Roma del mes de maig d’enguany. Digué el Papa Francesc: “No som nosaltres que ajudem els pobres, sinó que són els pobres qui ens ajuden a nosaltres a ser més humans, a valorar més el ser que el tenir. Quan el pobre ens demana un dinar, el que ens demana és que l’escoltem”.

La Germana religiosa Victòria Molins testimonià sobre el seu esperit d’escolta en l’acolliment dels centenars de persones que cerquen aixopluc a l’església de Santa Anna, prop de la plaça de Catalunya de Barcelona. Ens contà com l’església ha esdevingut l’hospital de campanya, l’església en sortida per als ferits del camí de Jericó d’avui. Els sacerdots del Temple i els mestres de la Llei passaren de llarg. No s’hauria de repetir l’escàndol dels homes d’Església i dels homes i dones de Lleis en el segle XXI. Ella va impressionar a tothom quan ens confià que un jove empresonat a qui visita cada setmana, gràcies a la seva escolta, ha convertit l’obsessió pel suïcidi en la passió de servir els companys presoners, i així ha donat un sentit a la seva vida.

La seva confiança al parlar m’ha portat a recordar una escena que em va colpir profundament. Anava a tancar les portes del Santuari de la Mare de Déu de Meritxell, un diumenge al captard de tardor. M’esperava un jove que tirava cap als 30 anys. Em demanà 30 € per passar la nit. Els hi vaig donar. Els agafà amb ràbia i me’ls tirà pels nassos. Em digué: “el que busco, és alguna persona que m’escolti”. Vàrem compartir el sopar a AINA. La seva història no em deixà dormir.

Les Colònies Populars de Canillo han tingut des de 1976 la inclusió d’algú en cada torn dels 3 mesos d’estiu. Més d’un monitor ha lamentat que el documental Entre muntanyes no en donés fe. Fou le Pére Jean Vanier , fundador de l’Arche de la Tendresse ens hi encoratjà. Aina, fa cinc estius, acollí la Sophie de la residència de Toulouse. Ocupà amb la seva monitora la caseta de fusta. Jean Vanier, als seus 90 anys, l’havíem convidat venir a Andorra. El dia 7 de maig volà cap al cel on l’esperaven una multitud dels seus àngels. En els moments complexos envers els infants febles, m’encoratjo amb les paraules Jean Vanier: “Cada matí quan rento un infant de l’Arche sento la mateixa devoció que quan tinc a les mans la Sagrada Hòstia”.

Victòria Molins ens feu compartir la tristesa de no trobar mitjans per sortir de situacions de persones marginades cada vegada més nombroses. Digué: “Cal trobar una solució per atendre les persones que viuen situacions molt greus”.

El Jordi, president de Càritas Parroquial de Sant Julià, preguntà: “Què fer quan ens cau l’estiu a sobre i es queden tants nens i nenes sols mentre el pare i la mare treballen?”

Maria Victòria insistí: “Pertoca als ciutadans acollir i acompanyar les persones. Pertoca a l’Església crear els centres. Entre tots farem miracles d’amor i solidaritat”.

Faig meves les paraules de Jean Vanier, com si fos un testament: “La gràcia i la clau de l’èxit de l’Arche és haver prioritzat l’acolliment, L’Arche de la Tendresse es fonamenta sobre la relació gràcies a un centre que és una autèntica llar per a totes les persones, infants i adults, amb diferents capacitats."

He pregat a la Mare de Déu de Canòlich perquè la nostra Església sigui rica perquè és de veritat una Església pobra. El seu somriure majestàtic agraït vol dir-nos a tots: “El dia 31 de maig és la festa que recorda la meva visita a la casa de la cosina Elisabet. Recordeu que la Visitació és el model d’una trobada de reciprocitat, on cada una, d’igual a igual, ens vam unir per la paraula i per l’abraçada, rubricada amb el cant del magnificat”.

Tanco la meva meditació amb les paraules de Jesús: “El que feu a un d’aquests petits, m’ho feu a Mi”. Un infant és un petit, però també ho és tot aquell que necessita ajut.