de la meva agenda
Aina condecorada
Els joves que treballaven bastint amb el mossèn l’església es trobaren amb una olla de monedes d’or
Era en aquells temps en què la gana feia córrer la imaginació. El Cònsol Major de Canillo no dormia en veure que la pobresa encaminava la parròquia cap a la misèria. Els canillencs emigraven a la França. A Beziers, ciutat acollidora i hospitalària, s’havia fundat el veïnat “Canillo”. El Cònsol proposà als Consellers de Comú per evitar el despoblament una iniciativa que fou acordada per unanimitat: “Farem adjudicacions del terme comunal als veïns que ho demanin.” Als contractes de cessió constarà el compromís de no deixar erm el terreny adjudicat.
El Comú adjudicà a famílies de Soldeu, de la Ribera i de Canillo el Roc de Sant Miquel i els terrenys que van fins a l’entrada de la formosa Vall d’Incles, cantada per mossèn Cinto Verdaguer. La poma de la discòrdia fou el puy i el prat de Caselles que les aigües de la Valira d’Orient acaronen. El turó de Caselles dona, després de les mil i una ziga-saga del port d’Envalira, la benvinguda a la civilització andorrana. Dues famílies, Pradaredó i Segalàs, i el rector s’enfronten fins a ratllar l’agressivitat per aconseguir el turó i el camp donats per la família Caselles al Comú per a obra social. El Cònsol era un home de pau. Va reunir les dues famílies i el capellà a casa Comuna. Els proposà amb veu autoritària per apaivagar els nervis dels convocats: “El Comú adjudicarà el terreny de Caselles a la família que pugi fins als 1.913 metres del pic de l’Estanyó amb menys temps”. Al mossèn, amb xacres de vellesa, no li agradà la proposició. Les altres famílies, convençudes de guanyar, acceptaren.
L’endemà l’hereu de casa Pradaredó enfilà el sender de darrere cal Pellicer. L’obsessió de guanyar era tan intensa que pujava com un embriac sense controlar ni els passos ni la respiració. Quan arribà a la Borda de Mora, el jove no podia ni dir “aquesta ànima és meva”. El cansament li provocà vòmits. Després d’un llarg descans tornà vençut al poble de Canillo.
El noi de la casa Segalàs va exclamar amb alegria: “ Senyor Cònsol, em veig vencedor. A CAINA vaig aprendre com s’arriba a guanyar llacs i cims”. Tothom aplaudí el seu entusiasme. Per allò de la dita canillenca: “Pel matí al port i per la tarda al foc”, començà a caminar a la primera llum del dia. El ritme era suau. Feu aturades a l’Armiana i al refugi de la Vall del Riu per gaudir de la bellesa del riu que serpenteja la vall. Es creia ja tan guanyador que no s’adonà que la broma cobria el pic de l’Estanyó i baixava fins a mig llac. Abans que arribés al llac els llamps i trons ressonaven per tota la muntanya. El noi Segalàs s’acovardí. Unes gotes d’aigua barrejades amb calamarsa l’espantaren. Sense pensar-s’ho ni un moment, feu mitja volta i cap al poble falta gent. Arribà a Casa Comuna plorant: “He perdut, he perdut...” anava repetint entre sanglot i sanglot.
Les mirades dels veïns es dirigiren totes cap al mossèn. El Cònsol l’encoratjà:
- Mossèn, ara és la seva oportunitat. Coratge!
- La fe mou muntanyes, respongué càlidament el bon rector.
El mossèn amb una motxilla en què duia unes pomes, els evangelis, i amb una creu a la butxaca emprengué el sender després d’acaronar unes pedres del Puy de Caselles. La sort no l’acompanyà. A l’Armiana, una pedra movedissa el feu caure amb tanta mala sort que patí una torçada de peu. No va poder continuar l’ascensió. Les feines foren seves per tornar al poble.
El Cònsol convocà per al diumenge a la tarda una reunió de poble. Entre tots els veïns havien de decidir qui havia fet més mèrits per merèixer el Puy i camp de Caselles. Enmig de les discussions, es presentà una àliga que demanà la paraula. Li ho concediren:
Digué l’àliga: “Com heu pogut veure tots, he seguit de prop l’aposta del senyor Cònsol. A mesura que els joves i el mossèn anaven ascendint, jo amb el meu alè els encoratjava. El mossèn és qui s’ha fet mereixedor de l’adjudicació”.
Un murmuri omplí la sala de Casa Comuna. El Cònsol demanà:
-Bona àliga, per què el mossèn si sols ha arribat a l’Armiana?
- Senzillament, perquè els dos joves s’han donat per vençuts en la primera dificultat. Només el mossèn, en fracassar, ha mirat al cel i ha promès amb un crit ple de fe: “Ho tornaré a provar i faré el cim de l’Estanyó!”.
Tothom aplaudí la decisió de l’àliga, també les famílies Pararedó i Segalàs. El mossèn, tímid com era, demanà la paraula. Confià al poble de Canillo el seu secret:
- Al Puy de Caselles bastiré una esglesiola a Sant Joan perquè ens protegeixi de les picades mortals dels escurçons, que faci de refugi per als vianants cansats que baixen del Port d’Incles i per resar-hi els veïns de l’Armiana i del Vilà.
Diuen que la sort no ve mai sola. Els joves que treballaven a jova bastint amb el mossèn l’església es trobaren amb una olla de monedes d’or. Els joves de Quadrilla pensaven en la Festa Major que farien amb tanta riquesa. El mossèn els cridà l’atenció:
- Mireu, dins de l’olla hi ha una carta. Obriu-la i llegiu què hi diu.
El Serni, decebut, digué: “Només hi ha una paraula”.
Els joves a una veu exclamaren: Quina paraula?
AINA, digué el Serní.
El mossèn, molt feliç, somrigué: AINA vol dir A d’Amor; I d’Il·lusió; N de nen/nena i A d’Andorra. Qui ha enterrat l’olla vol que bastim de colònies per treballar els valors de l’amistat, de la il·lusió, en els nens i nenes i els valors d’Andorra. I perquè un dia a la sala del Parlament Andorrà LA SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES CONCEDEIXI A AINA LA MEDALLA DE LA SECCIÓ ACADÈMICA 16 per oferir-la a la Confident del Mossèn, la dolça Mare de Meritxell.