Tornem al taller del catecisme

La porta del taller de cultura religiosa de Canillo que acull la catequesi estrenà el curs 2019 -2020 divendres, 27 de setembre. Un dels moments dolços és la trobada amb les mares, alguns avis, i també algun pare que esperen a la sortida de l’escola. L’espera converteix la plaça de Sant Serní en una àgora de somriures, salutacions, preguntes i respostes. La parròquia de Canillo és una comunitat familiar. Fins i tot l’agent de circulació que desfà l’embolic circulatori de cada dia a la sortida de l’escola s’interessa per les converses. Li agraeixo el cop de mà que em dona perquè els infants que han fet l’opció de la catequesi no se’m despistin. Gràcies.

Divendres, primer dia de catequesi, se m’apropa una mare. Em confia: “Mossèn, ja ha començat la catequesi? Ahir amb el marit parlàvem sobre si inscriure o no el Jon a la catequesi. Què hi aprendrà? Els nostres pares ens hi obligaren i avui ni tan sols no recordem el Pare Nostre. A més, el nen s’estima més anar al parc que al catecisme!

Comprenc el dubte. La xapa que amaga el misteri és espessa i aferrada pel materialisme comercial i pel “fetichisme technoïde” escriu Sylvain Tesson a Notre Dame de Paris ô Reine de douleur. Completa Montse Barderi : Estem potenciant un món d’egòlatres proclamant constantment la pròpia banalitat. Tinc esperança en els infants d’avui. Afirmo amb Tesson: “Mais la source coule encore” i assenyalo el raig generós que ens regala sense parar la font del com de la placeta de Sant Serní.

Uns pares s’afegeixen a la conversa. Els confio: Els primers i veritables catequistes són el pare i la mare. El que diuen els pares i els avis amb paciència amorosa va a missa, i queda per sempre més al cor. No hi ha sessió de catequesi que no parli de la mare, del pare, dels avis. El meu carisma d’educador al taller de catequesi o en les activitats socials, lúdiques i educatives d’AINA comença amb el respecte a les conviccions trameses dels pares als fills i filles. Un avi hi posa cullerada: “No és bon pare ni bona mare si un no sap dir No quan és No i dir Sí quan és Sí, perquè la mainada es guia per la llei del mínim esforç.”

Soc feliç quan faig catecisme. Les fitxes que els lliuro en cada sessió són pàgines de l’Evangeli adaptades al llenguatge de l’infant i de l’adolescent. Gaudeixo amb la capacitat que el nen i la nena tenen de sorprendre’s i de meravellar-se, quan en el nostre món superficial, denuncia Montse Barderi a El Punt Avui, fallem per “la incapacitat d’admirar”. Igualment em fa feliç la seva xafarderia, que jo mateix provoco. Els adolescents de les trobades de Confirmació em fan preguntes que em fan pensar molt: “Cap a on va la vida? Quin sentit té la meva vida?” L’ensenyament de la catequesi és un procés dinàmic. No es tracta que el mossèn trameti uns coneixements de manera que la mainada resti passiva. No hi ha catequesi sense el rol actiu de cada nen. Jesús responia les preguntes que li feien amb una nova pregunta: “I per a tu qui és el proïsme a qui hem d’estimar? Tierry Gosset al llibre Pour la saveur du monde, escriu “Malgrat ho hagin vist i contemplat milions de persones abans que nosaltres, el món, en certa manera, neix en la nostra mirada el moment que nosaltres ens meravellem”.

La revista Études en un article que parla del canvi dels nens reis i de les nenes reines a nens i nenes jutges, es demana en què la nostra generació ha fallat a l’hora de transmetre els valors. No hem estat capaços d’oferir un món més just i de crear-hi un espai refugi per fer créixer el nostre jovent. Fa 100 anys que Baden Powel invitava els joves scouts a treballar per deixar el món una mica millor del que l’havien trobat. I ara estem pitjor. Topem amb mentides que ens fan esquizofrènics, divisions que bloquegen el camí, les desigualtats que fan mal d’estómac per mica de sensibilitat que un tingui, interessos de poder i econòmics que aixafen la persona, manades de les quals la premsa fa propaganda contagiosa. Sponville, periodista de Le Monde, es queixa: “Els joves no tenen camí.”

L’Evangeli –el catecisme contat als infants– és un art que ens ajuda a viure. Ensenya un estil de vida senzill, ancorat al món amb una gran obertura a tots els horitzons. Com més ensenyem a estimar, més creix l’amor. Ser estimat permet mantenir les ganes de viure i el desig de ser més bona persona. Estimar l’altre ens mena a camins que mai no hauríem descobert sols. Sentir-se estimat fabrica grups d’amics amb sensibilitat i creativitat. Els monitors d’AINA, educadors en el lleure des del voluntariat, en donen fe. La transmissió de l’amor es fa per gestos senzills: seure a taula amb la família, contar una història, una passejada per alguna de les paradisíaques valls d’Andorra, visitar una església, acompanyar el fill al llit, i la filla per fer una pregària junts i fer-se un petó... I això cada dia: “Il faut chaque jour redonner du goût à la vie pour que ce goût de vivre ne se perd” (Nathali Sartori-Lajus, filòsofa).

El Papa Francesc ens convida a no complicar-nos la vida. Diu “sortiu una mica de la vostra obsessió de moral sexual i aneu devers al que és fonamental, apropant-vos a la gent que pateix. Tenir cura de l’altre és l’acte espiritual més profund”, ens recorda Francesc.

A la sortida de la sessió catequètica convido els infants a fer un petó a la medalla de la Mare de Déu de Meritxell, obra del Jaume Rossa que es troba a l’entrada de l’església. Ella és la dolça Mare de tots i la meva Confident, aquella que em fa do de la Paraula que he de transmetre a la gent jove.